Reflexions a la Paraula de Déu

Mc 6,1-6  Els profetes només són mal rebuts al seu poble

Recordeu el conte d’Andersen El vestit nou de l’emperador? Aquell en què tothom creia que l’emperador portava uns vestits preciosos fins que un nen va fer veure a tothom que anava despullat? Aquest conte admet diverses lectures, però em vull centrar en la mirada neta del nen, l’únic sense prejudicis, l’únic que és capaç de veure i de fer veure la veritat.

Els veïns  de Natzaret, els parents de Jesús tampoc no eren capaços de reconèixer els seus miracles -les seves accions-  i se n’escandalitzaven.  Alguns tenien una mirada miop, no eren capaços de veure i entendre el que tenien just al davant. D’altres, per orgull o per mesquinesa, no van admetre que Jesús, un dels seus, podia ser diferent i aportar una nova saviesa.

No em costa gaire de trobar en nosaltres aquestes actituds. Que fàcil que és adonar-se sempre dels problemes i els defectes dels altres sense mai ser conscient dels propis o dels del nostre entorn més immediat. I que difícil que és de reconèixer que entre “els nostres” hi pugui haver personalitats diferents, creatives, innovadores. O que ens diguin coses que no ens agrada sentir perquè posen en qüestió les nostres comoditats i inèrcies. No, no som tan diferents dels veïns de Natzaret...

Es preguntaven també d’on li venia a Jesús el do de saviesa i l’autoritat amb què parlava. No procedia de cap títol ni tampoc de cap reconeixement extern, sinó que provenia de l’interior, de la seva connexió profunda amb Déu Pare.

Sorprès que no el volguessin creure, es va veure obligat a marxar de Natzaret per ser  fidel a aquesta profunda connexió amb el Pare i poder ser el que estava destinat a ser. I així, recorrent viles i pobles, es va anar mostrant com aquell qui treu vels de mediocritat i mentida, com aquell qui desvela la veritat, com aquell qui genera camins de plenitud.

I nosaltres? En aquest temps de pandèmia en què hem sentit tantes, tantíssimes paraules, i tan contradictòries, serem capaços de reconèixer qui “parla amb autoritat”? Haurem pogut netejar la nostra mirada i fer-nos com infants? Haurem après a diferenciar el que és essencial del que és superflu? Haurem estat capaços d’escoltar el clam de la natura? I el clam dels qui més han patit?

Tant de bo els profetes d’avui, els qui ens proposen aprendre del que hem viscut i convertir el patiment en esperança, no hagin de marxar mai del seu poble.

 

Griselda Gasulla