Proposta de remodelació d’arxiprestats i unitats de pastoral en comunitats pastorals (III)

Continuo i acabo aquestes senzilles reflexions sobre la “Proposta de remodelació d’arxiprestats i unitats de pastoral en comunitats pastorals”

Com ja vaig comentar en els dos darrers escrits, aquesta proposta ha rebut moltes crítiques. No és estrany, fins i tot era d’esperar.  Les crítiques que ha rebut i continua rebent la proposta són de tot tipus, n’hi ha de constructives, la intenció de les quals és corregir i millorar alguns aspectes del projecte, però també n’hi ha  hagut de molt corrosives. I aquí, cal distingir. Alguns han rebutjat la proposta perquè estan en contra de qualsevol canvi, i el que és pitjor, han aprofitat l’ocasió per manifestar el seu malestar amb els bisbes i la pastoral diocesana barcelonina. D’altres, malgrat que han fet crítiques, fins i tot a la totalitat, no les han fet en contra  que es proposés una remodelació del bisbat, sinó que pensen que la proposta presentada no és la més apropiada.

La primera reflexió que em suggereixen aquestes reaccions és que, malgrat que algunes manifestacions han estat molt agres, fins i tot ratllant el mal gust, totes elles palesen una gran estima pel paper que fan les parròquies en la pastoral diocesana. Les parròquies són apreciades, i són molts els creients -alguns de forma molt activa, d’altres anant només a missa-, per als quals la parròquia és una comunitat i un lloc molt estimat. No és estrany escoltar expression,s com ara, ”la meva  parròquia” per referir-se a la parròquia on normalment hom participa.

La segona reflexió que em faig davant d’aquesta proposta, i aquí “em mullo”, és que Mn. Josep M. Romaguera, rector de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet, Mn. Antoni Matabosch, membre del Consell presbiteral i durant molts anys delegat d’economia del Bisbat de Barcelona, i el Sr. Eduard Sala, cap d’acció social de Càritas Diocesana, són persones que coneixen molt el terreny; tots ells han tingut grans responsabilitats diocesanes i s’han esforçat per fer una bona feina, però, a parer meu, han anat massa de pressa. Han presentat un pla, que tot i que es diu que només és una proposta que pot ser canviada, molts l’han vist com definitiva.

Ja ho vaig manifestar en el primer escrit, un nou mapa pastoral és inevitable, ja que l’actual és inviable. Ara bé, cal que es faci amb pedagogia, que ajudi a tots a una veritable conversió.  I aquí cal que es dialogui i es discuteixi amb el laïcat. Cal que es  donin directrius per al diàleg als consells i pastorals: parroquials, arxiprestals, diocesans. Que els consells  puguin fer propostes al Consell episcopal. Sé, perquè conec el tarannà, que no hi ha cap voluntat de menystenir ni ofendre ningú per part del bisbes i vicaris episcopals, ara bé, no n’hi ha prou que l’únic que es demani als consells pastorals parroquials sigui la resposta d’una enquesta en la qual es pregunta només quines són les activitats que es porten a terme a cada parròquia.

Sóc conscient que és més fàcil criticar que construir, i que tot és molt difícil; ara bé, no oblidem que les parròquies les han construït els laics; durant segles els laics les han mantingut, els rectors, vicaris hi estem de pas. No es pot fer cap canvi significatiu sense comptar amb el laïcat. El papa Francesc ens ha sorprès amb un sínode al qual vol que hi participin tots els creients d’arreu de món; és una aposta per la sinodalitat. Aquí, a casa nostra, tenim una gran ocasió per realitzar-la.

 

Josep M. Jubany