Som criatures de fang

Completant la cita bíblica que diu que tots portem peus de fang (Antic Testament, Llibre de Daniel 2:26-45), penso que som criatures de fang amb la guspira divina dins nostre, i això ens fa entendre la nostra gran vulnerabilitat. Trobo meravellosa la manera de reproduir-nos, que d’una llavor microscòpica de semen es comenci a formar un ésser humà al ventre de la mare, i esdevinguem després homes i dones que poblem la Terra, tot recordant la nostra vulnerabilitat.

Jo prego sempre per la nostra salut física, mental i espiritual, pensant que són els tres cossos que transportem. Ara bé, a poc a poc tot envelleix i desapareixem, tret del cos espiritual, atès que una part dels humans creiem que continuem el camí en una altra dimensió. Ho descobrirem en el moment de la nostra mort. Grans mestres espirituals ens ho han ensenyat al llarg de la història.

Ara voldria parlar del temps, que és un factor que també ens fa sentir més vulnerables. Personalment he començat a entendre que el temps és una dimensió que no existeix, perquè el que hom viu és l’etern present. Tanmateix, gràcies al moviment de rotació de la Terra, tenim estones de llum i de foscor, que hem anomenat dia i nit, i entenem que aquesta última serveix per descansar i regenerar les forces per continuar l’activitat. I d’aquí els calendaris –el nostre és el gregorià, promocionat pel papa Gregori XIII l’any 1582–, que ens ajuden a distribuir-nos totes les activitats que practiquem els humans. Però, he de dir que a mi celebrar el canvi d’any no m’ha agradat mai, perquè ho concebo com un contínuum i no pas com un canvi de res. Ara bé, comprenc que són paràmetres que ens ajuden a organitzar la nostra vida en el planeta. Tot gira al voltant del Sol, que és l’astre que dóna vida a la Terra. I entenc que les cultures antigues com els inques, els maies, els asteques..., tinguessin aquells calendaris tan meravellosos i fossin adoradors del Sol.

Ara vull comentar-vos el que procuro practicar en la meva petita evolució i lenta comprensió del que sóc i del que m’envolta. Com us he dit abans, el factor temps procuro obviar-lo sempre que puc. És evident que estic ancorada en aquest racó de món i en aquesta cultura i, per tant, no puc llençar pel balcó el nostre calendari. Tanmateix, pel què fa a mi, evito al màxim anar al passat i al futur. Vull viure el present. No sempre és fàcil. Encara que a mesura que vas envellint es fa menys feixuc, perquè vas oblidant el que vas fer ahir i vius cada instant amb intensitat. I des que tinc ús de raó m’ha agradat fer el que he volgut del meu “temps” i no ser-ne esclava tot i que, de tota manera, vivint en societat l’has d’anar adaptant a les necessitats que ens envolten.

Escric això durant la pandèmia i, malgrat les circumstàncies tan difícils, veig els avantatges d’estar bastant sola a casa, només amb el meu marit. Passada aquesta època de quietud, podrem tornar a l’activitat més preparats. No tenir relació social ni poder sortir gaire lluny em permet disposar de moltes estones per a mi, i tenint la condició de jubilada, encara més. Puc llegir, escriure, estudiar italià, que m’agrada molt, meditar i reflexionar sobre tantes coses del nostre planeta de les quals encara no havíem pres prou consciència... reflexiono sobre les millores individuals que podem fer per col·laborar en el canvi urgent i necessari de la Terra, per viure-hi d’una manera més sana i deixar-la en bones condicions per a les generacions futures. Tant de bo que els qui prenen decisions importants en els nostres països ho entenguin i actuïn en conseqüència. Ocupar el temps en aquestes coses tampoc vol dir tornar-se asocial i oblidar els altres completament. És important aprofitar el que la vida et regala a cada moment i ser conscients de la nostra vulnerabilitat, però sobretot no passar-te el dia rondinant pel que no pots fer.         

Mª Teresa Quintana i Riera