L’Associació CIC i la Comunitat de Sant Ildefons organitzen l'habitual cicle de conferències quaresmals que enguany tenen com a tema general "El món post-covid: raons per a l'esperança".
LES ESPERANCES
En aquest any tan dur, de tant de patiment,
de morts en solitud, d’atur, d’enfonsament,
ens hem preguntat tant on són les esperances!
Quants dolls d’ingenuïtat, de retòrica impotent!
Quin gran mercat de somnis, de fràgils benaurances!
Quina buidor de mots arrossegats pel vent!
En el fons què demanem, quan anhelem una esperança?
Que tot acabi bé, o que tot tingui sentit,
acabi com acabi? Un optimisme indefinit,
o coratge i paciència, i energia i endurança?
Que el vent del món canviï i ens arribi la bonança?
O sentir que dintre nostre hi ha el ressò d’un infinit
que no s’apagarà ni en la més fosca malaurança?
PREGÀRIA PER LA TECNOLOGIA
Que no posi el cor en les tecnologies,
però sàpiga estimar les esperances que ens
obren:
guarició, comunicació, aliment, coneixement,
comoditat.
Que em deixi sorprendre per les seves novetats
però sense quedar-ne del tot enlluernat;
que no m'ocultin l'altre, el dolor, la
necessitat,
que no ofeguin les preguntes que no saben
fer-se,
ni la lucidesa sobre les fragilitats que
obliden,
ni la grandesa dels amors que no els
interessen.
Que no m'imposin del tot el seu ritme
frenètic,
la seva avidesa imperiosa, la seva desmesura
planetària,
la seva fam d'utopia il·limitada.
Que sàpiga viure els seus interrogants de
futur,
sense oblidar els interrogants que voldrien
amagar-nos;
que en pugui veure serenament les amenaces
i resistir amb esperit crític els seus cants
de sirena;
que sàpiga ser sobri davant el festí
de noves possibilitats que ens ofereixen.
Que m'estimulin a admirar-me dels seus
fonaments i resultats,
a celebrar el doll de creativitat i
d'inquietud que les anima;
que sospiti de les lluites de poder que hi ha
rere d'elles,
que reclami perquè els seus fruits arribin a
tots.
I que senti al seu fons una crida divina a
crear,
a ajudar, a fer un món nou que respecti el
millor
que les edats passades ens han anat
donant.
PREGUEU PEL MÓN, PERQUÈ NO SAP ON VA Pregueu pel món, perquè no sap on va. Els rics i poderosos sí que saben on el voldrien fer anar: cap a més riquesa, cap a més poder, en
les seves mans, però lluiten entre ells per qui se’n
queda la part més gran. Molts altres en tindrien prou amb pau, salut, dignitat i treball. Els poderosos no hi ajuden gaire: en lloc de servir, dominen; en lloc d’escoltar, espien; en lloc de compartir, estudien com pagar menys, com guanyar més, com reduir llocs de treball. I els menys poderosos responen amb ires desfermades que els desvien, amb ressentiments amargs que els
confonen, amb odi a l’estranger i malfiança per
l’estrany. Pregueu pel món en l’ansietat i la
incertesa del clima, de la política, de la
tecnologia, en la fúria, l’angoixa i l’aridesa d’un temps confús i accelerat: confinada i sola en el silenci de
l’ermita, teniu la pau, la serenor, l’eternitat. PREGÀRIA I ENERGIA Esperit, sigue’ns energia!: força per superar el cansament, coratge per vèncer la por, ciència per guarir, imaginació per trobar camins, modèstia per escoltar, solidaritat per sumar, voluntat per servir. Sigue’ns energia íntima, personal, viva, i no un oceà d’energia vaga, imprecisa, immensa, amorfa, indefinida, dilapidada. Sigue’ns energia que consoli, que encoratgi, que acompanyi, que construeixi, que transformi, que obri, que alliberi. Sacseja els adormits, il·lumina els extraviats, encén els decebuts, vivifica els apàtics. Acompanya’ns quan preguem per la salut i quan investiguem el medicament, quan preguem per la justícia i quan fem
lleis, quan preguem per la llibertat i quan lluitem per guanyar-la. Llengua de foc, vol blanc, vent poderós, brisa acariciadora, paraula secreta, arrossega’ns, omple’ns. REFLEXIONS EN UN
FUNERAL La mort ens porta al dolor i a la perplexitat, a recordar, a preguntar i a acompanyar-nos en silenci. No tinguem por de callar una estona: cal concentrar-nos per arribar a saber qui som. I quan les paraules tornen, els records són el primer que va sorgint, perquè són el més intens del que ens queda d’allò que hem perdut i trobem tant a faltar. Parlar d'esperança quan tot s'ha acabat sembla un somni ingenu de qui no sap acceptar la cantelluda realitat de les coses. Però, malgrat tot, l'esperança té sentit, la resurrecció és una porta a mig obrir cap a vida més enllà de la nostra, en la ment sempre creadora i l'amor salvador per sempre del misteri que anomenem Déu. Matèria, energia, informació, diu la ciència. La matèria es degrada, l'energia es dispersa, la informació qui sap ...: la matèria no la limita, transcendeix intensament la mort en els nostres records i en records encara més poderosos –escrits, imatges, realitats virtuals– on anem a abeurar-nos quan tenim set de retrobaments que aquí ja no seran possibles. Per als qui creiem en un déu més gran i profund que cap fantasia nostra, anterior als planetes i a la vida, relació entre tot el que existeix, memòria viva de tot el que ha existit, les paraules de vida no són una retòrica buida i superada, sinó una possibilitat fecunda que convé no menysprear, perquè la realitat profunda de les coses és molt més subtil i misteriosa que allò que la pressa, el soroll i l'avidesa ens permeten imaginar, que allò que el dolor, la buidor i la melangia ens deixen
pensar ara. HI HAURÀ UN DEMÀ Hi haurà un demà; malgrat tot i contra tot hi haurà un
demà. Quin goig de certesa, aquesta certesa de
goig, i quina força dóna per lluitar, quan el present sembla boig i el futur es veu incert, tempestuós,
llunyà!. Vivim, tan sovint, a frec d’apocalipsi! Per cada amor que acaba, acaba un món, i no ho sabem –o ho sabem massa, i ens
confon mirar com a final el que és eclipsi. Hi haurà un demà, no sabem quan, no
sabem quin, hi haurà un demà en sortir del laberint, un demà que ara estem fent de preguntes
i d’espera, desitjant, debatent, resistint, sense brúixola ni mapa, per afany i per
instint de salut, de llibertat, de futur, de
primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada