17 de març 2021

David Jou - Ciència, política i religió: tres camins d'esperances i frustracions

L’Associació CIC i la Comunitat de Sant Ildefons organitzen l'habitual cicle de conferències quaresmals que enguany tenen com a tema general "El món post-covid: raons per a l'esperança". 


La primera conferència va tenir lloc el passat dilluns 15 i va tenir de ponent el físic i poeta David Jou. El títol de la mateixa va ser "Ciència, política i religió: tres camins d'esperances i frustracions".

 

En la conferència, David Jou va llegir i comentar sis poemes: "Les esperances", "Pregària per la tecnologia",  "Pregueu pel món, perquè no sap on va", "Pregària i energia", "Reflexions en un funeral", i "Hi haurà un demà", que tot seguit es transcriuen.

LES ESPERANCES

En aquest any tan dur, de tant de patiment,

de morts en solitud, d’atur, d’enfonsament,

ens hem preguntat tant on són les esperances!

Quants dolls d’ingenuïtat, de retòrica impotent!

Quin gran mercat de somnis, de fràgils benaurances!

Quina buidor de mots arrossegats pel vent!

 

En el fons què demanem, quan anhelem una esperança?

Que tot acabi bé, o que tot tingui sentit,

acabi com acabi? Un optimisme indefinit,

o coratge i paciència, i energia i endurança?

Que el vent del món canviï i ens arribi la bonança?

O sentir que dintre nostre hi ha el ressò d’un infinit

que no s’apagarà ni en la més fosca malaurança?


PREGÀRIA PER LA TECNOLOGIA

Que no posi el cor en les tecnologies,

però sàpiga estimar les esperances que ens obren:

guarició, comunicació, aliment, coneixement, comoditat.

 

Que em deixi sorprendre per les seves novetats

però sense quedar-ne del tot enlluernat;

que no m'ocultin l'altre, el dolor, la necessitat,

que no ofeguin les preguntes que no saben fer-se,

ni la lucidesa sobre les fragilitats que obliden,

ni la grandesa dels amors que no els interessen.

 

Que no m'imposin del tot el seu ritme frenètic,

la seva avidesa imperiosa, la seva desmesura planetària,

la seva fam d'utopia il·limitada.

 

Que sàpiga viure els seus interrogants de futur,

sense oblidar els interrogants que voldrien amagar-nos;

que en pugui veure serenament les amenaces

i resistir amb esperit crític els seus cants de sirena;

que sàpiga ser sobri davant el festí

de noves possibilitats que ens ofereixen.

 

Que m'estimulin a admirar-me dels seus fonaments i resultats,

a celebrar el doll de creativitat i d'inquietud que les anima;

que sospiti de les lluites de poder que hi ha rere d'elles,

que reclami perquè els seus fruits arribin a tots.

 

I que senti al seu fons una crida divina a crear, 

a ajudar, a fer un món nou que respecti el millor 

que les edats passades ens han anat donant. 

 

 

PREGUEU PEL MÓN, PERQUÈ NO SAP ON VA

Pregueu pel món, perquè no sap on va.

 

Els rics i poderosos sí que saben

on el voldrien fer anar:

cap a més riquesa, cap a més poder, en les seves mans,

però lluiten entre ells per qui se’n queda

la part més gran.

Molts altres en tindrien prou

amb pau, salut, dignitat i treball.

 

Els poderosos no hi ajuden gaire:

en lloc de servir, dominen;

en lloc d’escoltar, espien;

en lloc de compartir, estudien

com pagar menys, com guanyar més,

com reduir llocs de treball.

I els menys poderosos responen

amb ires desfermades que els desvien,

amb ressentiments amargs que els confonen,

amb odi a l’estranger i malfiança per l’estrany.

 

Pregueu pel món en l’ansietat i la incertesa

del clima, de la política, de la tecnologia,

en la fúria, l’angoixa i l’aridesa

d’un temps confús i accelerat:

confinada i sola en el silenci de l’ermita,

teniu la pau, la serenor, l’eternitat.

 

PREGÀRIA I ENERGIA

Esperit, sigue’ns energia!:

força per superar el cansament,

coratge per vèncer la por,

ciència per guarir,

imaginació per trobar camins,

modèstia per escoltar,

solidaritat per sumar,

voluntat per servir.

 

Sigue’ns energia íntima, personal, viva,

i no un oceà d’energia vaga, imprecisa,

immensa, amorfa, indefinida,

dilapidada.

 

Sigue’ns energia que consoli,

que encoratgi, que acompanyi,

que construeixi, que transformi,

que obri, que alliberi.

Sacseja els adormits,

il·lumina els extraviats,

encén els decebuts,

vivifica els apàtics.

 

Acompanya’ns quan preguem per la salut

i quan investiguem el medicament,

quan preguem per la justícia i quan fem lleis,

quan preguem per la llibertat

i quan lluitem per guanyar-la.

 

Llengua de foc, vol blanc, vent poderós,

brisa acariciadora, paraula secreta,

arrossega’ns, omple’ns.

 

REFLEXIONS EN UN FUNERAL

La mort ens porta al dolor i a la perplexitat,

a recordar, a preguntar i a acompanyar-nos en silenci.

No tinguem por de callar una estona:

cal concentrar-nos per arribar a saber qui som.

I quan les paraules tornen,

els records són el primer que va sorgint,

perquè són el més intens del que ens queda

d’allò que hem perdut i trobem tant a faltar.

 

Parlar d'esperança quan tot s'ha acabat

sembla un somni ingenu de qui no sap acceptar

la cantelluda realitat de les coses.

Però, malgrat tot, l'esperança té sentit,

la resurrecció és una porta a mig obrir

cap a vida més enllà de la nostra,

en la ment sempre creadora i l'amor salvador per sempre

del misteri que anomenem Déu.

 

Matèria, energia, informació, diu la ciència.

La matèria es degrada, l'energia es dispersa, la informació qui sap ...:

la matèria no la limita, transcendeix intensament la mort

en els nostres records i en records encara més poderosos

–escrits, imatges, realitats virtuals– on anem a abeurar-nos

quan tenim set de retrobaments que aquí ja no seran possibles.

 

Per als qui creiem en un déu més gran i profund

que cap fantasia nostra, anterior als planetes i a la vida,

relació entre tot el que existeix, memòria viva de tot el que ha existit,

les paraules de vida no són una retòrica buida i superada,

sinó una possibilitat fecunda que convé no menysprear,

perquè la realitat profunda de les coses és molt més subtil i misteriosa

que allò que la pressa, el soroll i l'avidesa ens permeten imaginar,

que allò que el dolor, la buidor i la melangia ens deixen pensar ara.


HI HAURÀ UN DEMÀ

Hi haurà un demà;

malgrat tot i contra tot hi haurà un demà.

Quin goig de certesa, aquesta certesa de goig,

i quina força dóna per lluitar,

quan el present sembla boig

i el futur es veu incert, tempestuós, llunyà!.

 

Vivim, tan sovint, a frec d’apocalipsi!

Per cada amor que acaba, acaba un món,

i no ho sabem –o ho sabem massa, i ens confon

mirar com a final el que és eclipsi.

 

Hi haurà un demà, no sabem quan, no sabem quin,

hi haurà un demà en sortir del laberint,

un demà que ara estem fent de preguntes i d’espera,

desitjant, debatent, resistint,

sense brúixola ni mapa, per afany i per instint

de salut, de llibertat, de futur, de primavera.