Reflexions a la Paraula de Déu

Perquè molts són cridats, però pocs són escollits

Aquest diumenge l’Evangelista Mateu (Mt 22, 1-14)  ens convida a reflexionar a través de la paràbola del convit de noces del fill del rei.

De textos evangèlics sobre noces, i sense pensar gaire, en recordem tres: el de les bodes de Canà, el de les verges prudents i aquest d’avui. El missatge és el mateix, però l’episodi que més m’agrada és el de Canà, on veiem l’actuació de Maria i el primer miracle de Jesús que salva la situació dels nuvis.

La paràbola d’avui transcorre en un ambient diferent, no a l’estimada Galilea i entre  amics, pescadors, pagesos, la gent senzilla que el seguia i l’escoltava. Avui Jesús és a casa d’un rei i les noces són les del seu fill. Els convidats són gent de llur entorn que, com hem vist, no han sabut prioritzar els compromisos i declinen anar al convit; no en tenen prou amb negar-s’hi, maltracten els missatgers i fins i tot els maten.  És ben fàcil comprendre la indignació del rei  i el seu terrible càstig com a resposta.

La paràbola continua i veiem com el rei canvia de convidats. Ara són les persones que els servents troben  pels camins. Només un s’ho pren a la lleugera, i no es presenta vestit per a l’ocasió. Potser l’indicat era un vestit blanc o un mantell llarg; tant se val, l’ofensa és gran i el càstig també. 

Tots entenem què volen dir-nos amb aquesta paràbola i només ens cal demanar que el Senyor ens atorgui la gràcia de respondre generosament i amb alegria a la seva crida per poder formar part dels elegits que participen del banquet. I que, com a les bodes de Canà, Maria sigui nostra advocada, que parli en favor nostre davant Déu, que no ens vegi vestits amb els nostres pobres parracs, sinó amb el vestit blanc que portàvem el dia del nostre baptisme. Que el Senyor no ens jutgi com el rei de la paràbola d’avui, sinó com el Pare bo i misericordiós de la paràbola del fill pròdig, i que puguem entrar al convit etern; i tal com llegim a la missa de difunts «Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat».                                                         

Rosa Maria Olivella