Les lectures d’avui em susciten dues coses: 1. A Déu el troba
tothom que busca la justícia i obra el
bé. 2. La fe, és a dir, la confiança, és poderosa, i ho canvia tot. Fins
i tot la voluntat del Crist, i el designi de Déu.
1. La crida de Déu és per a tothom que el busca sincerament,
encara que sigui «estranger», que no sigui del «poble escollit». L’important és
fer allò que diu el Senyor per boca del profeta Isaïes, i que està gravat al
nostre cor: «Respecteu el que és just, obreu el bé» (Isaïes, 56, 1).
Després, les pràctiques religioses que alimenten i expressen la fe, podran ser
diverses. Per exemple, el poble d’Israel guardarà el dissabte, els cristians el
diumenge, els musulmans el divendres, i per altres persones, creients o no
creients, potser no serà cap dia en concret, però l’important per a tots serà
parar les nostres activitats ordinàries, intentar mirar-les com des de fora,
abraçar les preocupacions quotidianes, i descansar, entrar dins el nostre cor,
en contacte amb la nostra veritat i la nostra mentida. Llavors sorgirà en
nosaltres referir-nos al Senyor, (altres, potser li diran Univers, Vida,
Energia. Els cristians creiem que es un Déu personal). Llavors, sorgirà en
nosaltres comunicar amb ell, parlar-li, agrair-li, estimar-lo, confiar-hi.
Llavors no caurem en la temptació de posar el repòs del dissabte (o cap altra
pràctica religiosa) per damunt de les persones. Crist no ho va fer. Per això el
criticaven dient que no guardava el dissabte. I és clar que el guardava!
2. La fe -la confiança-, ho pot tot. Em sorprèn com Jesús tracta a
la dona cananea. Com si a Jesús, educat en el seu poble i la seva Llei, se li hagués enganxat una mirada
etnocèntrica, supremacista, despectiva, fins i tot mal educada «Jesús no li va tornar contesta. ...Únicament he estat enviat a les ovelles
perdudes d’Israel» (Mt. 15, 23-24). Una estratègia? Un posar a prova? Un
estar convençut de què havia vingut només per al poble escollit?
Però Jesús surt d’aquesta manera de mirar mogut per la fe de la
cananea. Es com superior a ell. Davant d’una fe sincera, profunda, senzilla,
Jesús, per dir-ho d’alguna manera, es rendeix. I la fe és confiança. La dona,
davant el seu silenci, la no resposta, el «passar d’ella», no s’ho pren com una
ofensa, com un menyspreu, com una
qüestió personal. És assertiva, és respectuosa amb sí mateixa i amb Jesús. I
demana, afirma, confia...i obté allò que vol i demana. I a l’inrevés: quan no
hi ha fe, quan hi ha crítica, judici, desconfiança, desqualificació..., llavors
cap de nosaltres no pot fer res. Tampoc
el Crist, com li va succeir al seu poble, a Natzaret, on no pogué fer cap
miracle perquè no creien en ell (Mc. 6, 5).
Santiago Quijano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada