Temps de Quaresma

En els escrits antics, la immensitat del desert se’ns presenta moltes vegades com un espai simbòlic ambivalent, on és possible l’encontre amb les forces alliberadores de les divinitats, però també amb les forces demoníaques i esclavitzadores del mal. Aquest espai apareix també en les Escriptures amb la tota la seva ambigüitat,on és possible tant la vida com la mort, que són probablement els extrems de tensió més forts que podem experimentar els éssers humans. El poble jueu, l’escollit de Déu, va passar quaranta anys caminant pel desert, després de creuar les aigües del Mar Roig i abans no va entrar a la terra promesa. Jesús, el fill estimat de Déu, va estar quaranta dies al desert, després de ser batejat a les aigües del Jordà i abans d’iniciar la seva predicació sobre el Regne, com escoltarem a l’evangeli del primer diumenge de quaresma. Els temps dels que parlen aquests passatges de les Escriptures son sobretot l’expressió d’una experiència viscuda amb una intensitat inusual. Enmig de la soledat del desert, el temps passa molt a poc a poc, es fa llarg i feixuc, tant per al poble com per a Jesús, perquè allí s’hi juguen el seu futur, tot depenent de la reflexió que facin i de les decisions que finalment prenguin.

Durant el temps de quaresma la litúrgia fa una invitació a l’església d’avui dia, a totes les comunitats cristianes i també a tots els seguidors de Jesús en particular, a reproduir l’experiència del desert, és a dir, a allunyar-nos un xic dels problemes quotidians i experimentar el silenci, l’aïllament i la soledat, per poder reflexionar, amb serenor però amb sinceritat, sobre on ens trobem respecte a les exigències de l’evangeli i de quin és el camí que hem de seguir en el futur. És una actitud exigent i, segurament, el temps que esmercem per fer aquest exercici també se’ns farà feixuc, però és necessari per prendre compromisos en ordre a renovar les nostre vides en el seguiment de Jesús.

A l‘inici de la quaresma, el Dimecres de Cendra, se’ns proclama un evangeli molt important per comprendre quina és l’actitud i la disposició per recórrer o retrobar el nostre camí. És el mateix fragment de l’Evangeli de Sant Mateu que es proclama cada any, perquè és una invitació a practicar determinades accions, que tradicionalment diem que són pròpies d’aquest temps: la caritat, la pregària i el dejuni. Però el que cal subratllar és que aquest evangeli ens indica com s’han de practicar aquestes accions. Ajudar els altres en les seves necessitats, posar-nos davant Déu cercant la seva voluntat i decidir-nos a emprendre un camí d’austeritat no es pot dur mai a terme donant lliçons als altres. Cal fer-ho en silenci, però amb eficàcia. Amb poques paraules, però amb fets decidits. Sense proclames de grans principis, sinó amb compromisos concrets.

Al final de la quaresma, celebrarem de nou la Pasqua del Crist i de nou també la tensió entre la mort i la vida que esperem.

Anton Ramon Sastre