Costums, tradicions o llibertat per estimar

A l’Evangeli d’avui no s’esmenten els versets 9-16 i 16-23 els quals completen el sentit del missatge de Jesús en aquest fragment.

¿Què ens vol dir Marc amb tota la discussió dels fariseus, els mestres de la llei respecte als deixebles de Jesús? Ni els fariseus eren tots dolents ni els deixebles uns desconsiderats. L’evangeli deixa clar que les tradicions i costums humanes que poden ser molts respectables, no s’han de confondre hipòcritament amb el comportament honrat que ens dicta el nostre cor. Així ho assenyala Jesús parlant del fet d’atendre uns pares grans els quals no poden ser abandonats amb el pretext d’un vot fet en el temple.

Per tant, amb les seves respostes Jesús desmitifica tot ritual i accepta la vida humana en totes les seves dimensions: espirituals, físiques i orgàniques sense tabús. I conclou aquesta seqüència dient que la veritable maldat “es cou” en el cor humà. D’ell en surten les rancúnies, els odis, les venjances, les estafes … Tot això és el que destrueix l’ésser humà i les societats i és el que hem de vigilar, cuidar i atendre, més que posar l’accent en els aliments i els rituals externs.

Ara bé, quan el missatge de Jesús arrela en la nostra vida actuem amb la llibertat de l’amor que va més enllà de les imposicions legals, dels compliments rutinaris i els adoctrinaments establerts, perquè és un missatge que eixampla el cor i ens ajuda a focalitzar la nostra atenció sobre les necessitats dels germans. Honorar o estimar Déu no està renyit amb l’estimació als altres, però s’honora Déu quan s’honora a l’ésser humà. Per això és d’admirar i agrair la tasca que fan tants voluntaris i tantes persones de bé que defensen i protegeixen la vida i els drets de tants immigrants i refugiats que volten pel món. Complir religiosament amb tot el que està manat i no sortir a l’encontre dels que ens necessiten, segons el missatge alliberador de Jesús, és igual a no fer res. Potser, nosaltres no ens llancem al mar per salvar vides, però els que estan al nostre voltant ofegats per una economia precària, per l’abandó, sense llar…, els veiem? Què fem?

Esther Bochita