Reflexions a la Paraula de Déu

“La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses”

En les tres lectures d’avui hi veig la importància de les petites coses que podem i hem de fer els seguidors de Jesús per tal de construir un món nou, un món millor, amb humilitat i confiança, preocupant-nos de sembrar i no de recollir i a més amb la mirada posada en Jesús i atents al regal que és la vida que ens ha estat donada, gaudint i agraint l’amor gratuït de Déu.

Així, a la primera lectura, Ezequiel diu: “També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel...”.

Fixem-nos bé: prendrà un esqueix i el plantarà. A la segona lectura, Sant Pau diu: “Ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos, per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos, com quan en sortirem”, o sia, coratjosos i no pretenent rés més que ser plaents al Senyor. I Sant Marc, a l’Evangeli, ens relata dues paràboles de Jesús. En la primera, ressalta com la llavor, una vegada sembrada, creix sola sense la intervenció de l’home, i en la segona, compara el Regne de Deu a la més petita de les llavors –el gra de mostassa- que un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més grossa que totes les hortalisses.

Vivim molt preocupats per fer moltes coses però molt imbuïts de materialisme. Les nostres accions han de produir quelcom material i són tantes les injustícies i desgràcies que ens envolten que quedem saturats i és fàcil que caiguem en la temptació de pensar que nosaltres no hi podem fer res, que ja ens agradaria que canviés el món però és feina dels governants i dels poderosos. I no, això no és així. Jesús amb les paràboles de l’Evangeli d’avui ens crida a tots a sembrar la llavor d’un món nou, d’un món millor i no ens demana coses grans, sinò precisament coses petites -la més petita de les llavors- diu Jesús.

Potser ens cal deixar de banda l’afany de fer i fer, que ens porta a posar en primer lloc el materialisme, i aprendre a interioritzar, a contemplar, a prendre consciència de l’amor gratuït de Déu, agraint-li amb naturalitat i senzillesa i anar fent les petites coses que estan al nostre abast, la petita llavor: una ajuda a aquell veí, amic o familiar que sabem que ho necessita; saber escoltar a aquell que necessita ser escoltat encara que sigui un pesat; un somriure en un moment determinat; una actitud positiva però de denúncia davant les injustícies, etc. etc.

Podria anomenar-ne tantes de petites llavors que podem sembrar en el nostre dia a dia! Estiguem segurs que la nostra llavor és necessària i que un cop sembrada, creixerà sola camí d’un món nou.

Maite Cura