Anècdotes d’adolescent de l’Àngel Oliva

Fa uns setanta cinc anys, en plena època franquista, jo era deixeble dels Escolapis del carrer Balmes. D’aquella època recordo diverses vivències i és curiós que ara la meva memòria em traeix fàcilment en les coses recents però, en canvi, algunes coses de fa molts anys són com si fossin presents. M’atreveixo a oferir-vos alguns records del meu batxillerat.

Classe de religió

El pare Pio era més que una bona persona, una santa persona i nosaltres, salvant alguna escassa excepció, no. Teníem una gran facilitat per ignorar el que ens explicava el pare Pio i, entre rialles mig amagades, ens tiràvem boles de paper i alguna llibreta Aquesta situació es podria definir, avui, com a rebel·lió o sedició, però, malgrat l’època franquista en la que vivíem, es va considerar com un desordre general i sorollós. El pare Pio, amb la seva veu dolça i forçada, intentava establir l’ordre i la pau. Només ho va aconseguir donant un fort cop de puny a la taula i es va produir el silenci. Amb veu molt alterada ens va dir: “Estáis todos suspendidos”. De moment no ens va afectar massa però, al cap d’una estona, vam pensar: “avui és dimecres i dilluns vinent ens donaran la llibreta de les notes”, perquè seria final de mes i hauríem de tornar la llibreta signada pels nostres pares. Ja podíem pensar en excuses...

La festa setmanal era el dijous a la tarda i els dissabtes teníem classe. A la tarda del dissabte hi havia confessions. No era obligatori i normalment ens hi apuntàvem més per quedar bé amb els “padres” que per consciència de pecadors i, de vegades, no sabíem ben bé què dir al confessor. Aquell dissabte sí que sabíem què havíem de dir. Primer vam buscar el confessionari del pare Pio. No hi havia dubte perquè del confessionari en sortien els seus sabatots, un d’ells amb la sola mig oberta, que semblava que se n’estava rient. Al confessionari dels sabatots s’hi va formar una cua imponent perquè hi érem els quaranta companys.

Va arribar el final de mes i quan recollíem la llibreta de les notes quasi tremolàvem. Obrim la temuda llibreta i ens costava de creure: tots teníem un notable de religió.

Va arribar el dimecres, classe de religió. El pare Pio estava somrient i nosaltres no sabíem on mirar. El silenci i la tensió eren totals. El tema d’aquella sessió no era especialment apassionant: era l’apologètica. Tots vam estar tan atents que, avui, els que encara estem vius, sabem perfectament què és l’apologètica. A partir d’aquell dia sempre vam estar tots els companys, a classe de religió, amb un comportament exemplar i acompanyats del somriure bondadós del pare Pio.

Àngel Oliva