Pregar

Em diuen que no et parli, que ets només la llei abstracta d’un mecànic univers o la química secreta d’un cervell que no té ànima.

Em diuen que parlar-te és parlar sol amb mi mateix de desigs inassolibles, com en una antiga màgia.

Em diuen que m’enganyo.

Potser sí.

Potser sí que tot és fred i immensitat, un atzar cec que a les palpentes ens ha fet indiferent, sense sentit, i sord del tot a tota súplica.

Ben mirat, la pau del món no arriba mai, la fam perdura, la maldat no troba límits i la mort escapça els dies de qui més desitja viure, malgrat tant pregar.

Però callar m’agrada tant!:

buidar la ment, anar baixant molt lentament en el silenci del desig, foragitar tot el tumult habitual, i restar mut com una pedra.

I llavors sento un escalf, un fonament, un indici de sentit, un excés, en mi mateix, d’altra presència que la meva,

i un desig d’escoltar molt, com si morir no fos truncar, com si deixar fos adquirir, com si cedir fos afirmar, com si donar-se fos guanyar tot el triomf de la partida.

I llavors m’agrada unir la meva veu, obscurament, a tantes veus que han entonat, abans que jo, un cant semblant:

no sé si demanar però demano, per amor a la justícia, contra crims i crueltats,

no sé si celebrar però celebro, per amor a una alegria que mereix no ser callada,

no sé quines paraules podria fer servir i faig servir les que ja he dit quinze mil nits, que ja he cantat tres mil diumenges, que de petit van ensenyar-me.

No sempre la pregària és un cant ni una certesa: sovint és una cendra que conserva l’escalfor secreta d’un caliu.

No sempre la pregària m’arriba gaire endintre: sovint és rutinària, escèptica, cansada, feixuga de costums i desenganys.

Però prego cada dia, tot lligant un dia amb l’altre amb aquest fil de mots tenaços, de desigs perseverants, de fracassos superats, amb la inèrcia d’una llum que em va colpir per sempre i que m’acull encara.


David Jou - del llibre: Poemes de Nadal i de Setmana Santa