Reflexions a la Paraula de Déu

“Amb el Regne de Déu passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar”. Més endavant, segons l’evangelista, el rei retreu a un convidat que no duia vestit de noces i el foragità. Tot seguit hi llegim aquesta sentència: “molts són cridats, però pocs són escollits”.

Poques paraules, però ben entenedores, crec jo. Acostar-nos a la presència de Déu no ho podem fer de qualsevol manera. Ens cal fe, molta fe, i molta bona fe. Ens cal sentir la necessitat de la seva grandesa i, alhora, reconèixer la nostra obligada petitesa. Ens cal, sobretot, humilitat, perseverança i gratitud. No s’hi valen les presses ni les fórmules rutinàries, ni s’hi valen les seguretats que ens menen més aviat a la prepotència que a la humilitat.

Sembla que l’evangelista també ens vulgui recordar que ningú mai no ha estat exclòs del gran i generós convit. Pobres i rics, petits i grans, sants i pecadors, conversos i principiants tenen lloc segur a la crida a la fe, a l’esperança i a la caritat fraternal. Com, però, podríem administrar tanta generositat divina? Com podríem degustar el banquet que se’ns ha preparat? “Tot és a punt. Veniu a les noces”, hem escoltat. I això és tot.

L’Antic Testament i els Evangelis són plens de cites que enriqueixen la nostra fe i la nostra esperança en Déu. Malauradament, però, no en fem gaire cas. Dit d’una altra manera: el full dominical és més llegit que l’evangeli. No sé si això està ben dit o mal dit, tanmateix aquesta aproximació pot despertar una mica la nostra set de la ben anomenada “Paraula de Déu”.

Sortosament el ‘full dominical’ cada diumenge ens acosta a la Paraula de Déu. Gosaria dir que en el full dels diumenges cada setmana hi trobem el menú del nostre aliment espiritual. Mai no és un ‘menú rutinari’ ni, menys encara, un aliment poc variat. El problema fou que “ells no en feren cas i se’n varen anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar”.

A mi em convenç i m’encanta aquesta ‘paràbola del banquet de noces’. És simple i convincent, planera, humil i amorosament regalada. Això sí, cal recitar-la amb fe, amb esperança i amb gran amor. I també sovint. Que aquest banquet ens regali, doncs, molt bon i gran profit.

Ferran Aguiló