21 de maig 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

“... i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà, i jo també estimaré i me li faré conèixer clarament” (Jo 14,21)

Parlar de l’altra vida, per a molts, és com parlar de ciència ficció. En general, la criatura humana viu en desconnexió amb l’altra vida i els motius poden ser la incredulitat, un cert temor, o bé una il•lusió fictícia més que real.

Els qui tenim la sort de tenir fe la vida futura no pot estar en contradicció de la vida del present, sinó que ha de ser una continuïtat no vers una fi, però sí vers una maduresa millor i infinitament més gran.

No ens ha de preocupar tant el com serà o el com arribar-hi, més aviat el com convivim amb els altres aquí, avui i demà. L’esperança ha de ser una virtut imprescindible en el nostre caminar, i aquesta ha d’anar acompanyada d’humilitat.

Acollim la promesa de l’esperit de la veritat, perquè som nosaltres els qui l’hem de conèixer ja que habita dins nostre i està en nosaltres. No ens podem sentir orfes en tant que l’estimem i guardem els seus manaments, i més quan reconeixem que hem estat estimats des de molt abans per Ell.

Si la terra és la llar de molts el cel és la llar de tots i de tothom, és el món nou on estem compromesos a lluitar i a viure, donant així una resposta d’aquesta raó de l’esperança que tenim. Fem-ho amb serenor i respecte, guardant neta la nostra consciència tal com ens ho demana Sant Pere a la carta d’avui.

Francesc Xavier de Dou