Reflexions a la Paraula de Déu

Els joves ressuscitats

A la primera lectura d’avui una dona té un fill molt malalt; arriba Elies i li parla de Déu. El fill és mort i la dona es queixa a Elies perquè li parla molt de Déu però no li cura el fill. Elies el ressuscita. A l’evangeli d’avui Jesús torna la vida al jove fill de la vídua de Naïm. En els dos casos tant Elies com Jesús fan els miracles moguts per la pietat. El primer per la pregària i la confiança en Déu i Jesús per la seva divinitat.

Prop d’un ésser estimat que veiem que la vida se li acaba, hem resat al Senyor amb tot el fervor perquè el malat recuperi la salut i veiem que mor. Podríem pensar que aquí hi ha un greuge comparatiu. Com és que Elies pot convèncer el Senyor i jo -i tants d’altres- no? En el cas del jove de Naïm, visitat pel mateix Jesús, no feia falta cap pregària perquè Jesús és Déu.

Ben segur que Elies tenia més fe que nosaltres, que ens movem en un mar de dubtes i estem acostumats a què tot té una raó explicable. Poca gent creu en els miracles, però hi ha alguna cosa, alguna vivència molt significativa sense explicació: l’amor, l’amistat, la fe, la felicitat, la gratuïtat i tantes altres...

Són un misteri, com la resurrecció dels dos joves. Només cal tenir el poder de Jesús o la fe d’Elies per aclarir-ho tot. El primer poder ningú no el pot tenir i la fe d’Elies, almenys jo, no la tinc. La vida i la mort fan el seu camí.

“Heu mudat en joia les meves penes, Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre”.

Que sigui com diu el salm.

Àngel Oliva