Assemblea extraordinària del mes de maig: "Amoris laetitia" per Mons.Taltavull

Va tenir lloc el passat dissabte 21 de maig i va estar presidida i presentada per Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, que ja fa uns anys que ens honora amb la seva presència.

Va parlar-nos de la darrera Exhortació Apostòlica del Papa Francesc “Amoris laetitia” “L’alegria de l’amor”. Un text, va dir, que no dóna receptes sinó que invita a la reflexió. Hi havíem posat unes expectatives que de fet ens han deixat a tots descol•locats. El seu pensament és molt elaborat a partir ja dels seus temps de bisbe de Buenos Aires, on tenia sis bisbes auxiliars, des de les seves homilies fins a les cartes als catequistes, es mostra sempre com un veritable pastor. Per això el ministeri del papa és eminentment un ministeri pastoral. L’objectiu que es marca el papa és el de guiar observant, escoltant, acompanyant, estimant i dialogant... cal parlar sempre amb generositat, compromís i paciència, i actuar amb proximitat, acompanyament i actitud d’acollida.

Als bisbes i als capellans els diu: acolliu, estimeu, acompanyeu i després integreu. El tracte és la primera carta de l’acollida. El divorciat no està excomunicat. Insisteix en la gradualitat de la pastoral tractant les coses en procés, no de cop intentant acostar-se i comprendre independentment de les situacions, en la línia del bon samarità. Dóna la impressió que els capellans no estan prou preparats per orientar les famílies i parla de conversió personal i conversió pastoral. S’ha d’actuar amb ardor apostòlic i la parròquia ha de desvetllar carismes i assignar funcions. El rector ha de tenir suficient carisme per veure-ho.

Va repassar diferents fragments del text de la presentació que el Cardenal Christoph Schönborn fa de l’Exhortació. En citem alguns fragments: Els documents de l'Església sovint no pertanyen a un gènere literari dels més assequibles. Aquest text del Papa és llegible. El Papa Francesc parla de les famílies amb una claredat que poques vegades es troba en els documents del magisteri de l'Església.

En l'ensenyament eclesial sobre el matrimoni i la família sovint hi ha una tendència, potser inconscient, a abordar amb dos enfocaments aquestes dues realitats de la vida. D'una banda hi ha els matrimonis i les famílies "normals", que obeeixen a la regla, en què tot està "bé", i està "en ordre", i després hi ha les situacions "irregulars" que plantegen un problema. Ja el mateix terme "irregular" suggereix que hi ha una clara distinció. Per tant, el que es troba al costat dels "irregulars" ha de donar per fet que els "regulars" estan a l'altra part. Sé personalment, a causa de la meva pròpia família, com és de difícil això per als que vénen d'una família "patchwork". En aquestes situacions els ensenyaments de l'Església poden fer mal, poden donar la sensació d'estar exclosos.

La lectura d’ Amoris laetitia és reconfortant. Ningú no s’ha de sentir condemnat ni menyspreat. En aquest clima d'acollida, l'ensenyament de la visió cristiana del matrimoni i de la família es converteix en invitació, estímul, alegria de l'amor en la qual podem creure i que no exclou, veritable i sincerament, a ningú.

És el discerniment el que fa de la persona una personalitat madura, i el camí cristià vol ser d'ajuda a l'assoliment d'aquesta maduresa personal: "no per formar autòmats condicionats de l'extern, telecomandats, sinó persones madures en l'amistat amb Crist. Només allà on ha madurat aquest "discerniment personal” és també possible arribar a un "discerniment pastoral", el qual és important sobretot davant "situacions que no responen plenament al que el Senyor ens proposa". D’aquest "discerniment pastoral" parla el vuitè capítol, un capítol probablement de gran interès per a l'opinió pública eclesial, però també per als mitjans.