Reflexions a la Paraula de Déu

CATALUNYA

Estimat lector o lectora,

Ara, quan estàs llegint aquesta petita col·laboració, la Diada, la festa nacional de Catalunya, ja s’haurà celebrat. I jo, mentre escric això, una setmana abans per tal de
poder ser incorporat al Full Informatiu, no puc quedar al marge del que suposa per a mi aquesta festa i el dia 27. El que escric en aquesta publicació sempre és una reflexió personal procurant no utilitzar la paraula nosaltres. Amb aquestes lletres el que vull és posar l’accent en Catalunya, i aplicar les lectures bíbliques d’aquest diumenge a la nació catalana i també a mi mateix.

A la primera lectura, en el llibre d’Isaïes, llegim: “El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit.” Quantes vegades Catalunya ha hagut d’escoltar paraules injurioses a cau d’orella o en crits, en comptes d’elogis i signes d’estimació?

A la segona lectura sant Jaume ens diu que si no hi ha obres, la fe tota sola és morta.

Moltes vegades em pregunto que, encara que digui que estimo Catalunya, ja faig prou?

A l’evangeli d’avui, de sant Marc, Jesús, en un moment donat, diu als seus deixebles: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.” Pobra Catalunya, que per aconseguir la seva llibertat, arrossega una bona creu. Què puc fer amb la meva limitació per a fer menys feixuga aquesta càrrega?

El salm d’avui acaba així: “Ha alliberat de la mort la meva vida, els meus ulls de negar-se en el plor, els meus peus de donar un pas en fals. Continuaré caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.”

Que el Senyor, el gran alliberador, escolti el clam de Catalunya.

Àngel Oliva