Reflexions a la Paraula de Déu

Abans de començar a escriure aquesta ‘reflexió a la paraula de Déu’, per allò de donar el primer pas, he mirat si en el meu ordinador hi trobava alguna llum nova que m’ajudés a iniciar aquest comentari. Hi he buscat una definició que fes referència al Regne de Déu. Casualment, la primera que he trobat, diu: “És un govern establert per Jehovà Déu, qui també n’ha designat el Rei. Qui és el Rei del Regne de Déu? Jesucrist. Aquest Rei és més gran que tots els governants humans i se l’anomena «el Rei dels reis i Senyor dels senyors (2 Timoteu 6,15)”.

M’ha semblat una aproximació entenedora, poc complicada, malgrat que no insinuï ni el per què ni el com aquest regnat hagi d’acomplir-se. Evidentment aquest regne necessitarà l’existència d’un poble, “el poble de Déu”, amb una llei nova, una nova constitució i una clara i oportuna missió en aquest nostre nou món.

L’evangeli d’aquest diumenge de Jesucrist Rei de l’Univers (Mt 25, 34-36), penso que pot aclarir els nostres possibles dubtes. Jesús diu: “Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: -Veniu, beneïts del meu pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. Heu-ne ací, sembla, la nova ‘constitució’ d’aquest nou Regne de Déu heretat.

És clar que l’existència d’aquest regne demana una actitud dòcil i constant. Cada dia, del matí fins a la nit, cada dona i cada home, il·lusionats i decidits a realitzar aquest regnat, haurà d’exercir, amb humilitat, obediència i joia, aquesta sagrada missió. No és feina de Déu, és ara feina nostra, malgrat la nostra limitació, els nostres errors i infidelitats.

No seran, doncs, només paraules, ni promeses, ni propòsits, ni solament la pregària de cada dia les que faran possible aquest nou món, sinó la nostra manera de viure, amb humilitat i senzillesa, aquesta vocació.

Hi haurem d’afegir, sobretot, allò que l’evangeli insinua i recomana: “donar menjar, donar beure, acollir el foraster, vestir el despullat, visitar el malalt, acompanyar el qui viu empresonat. I, també, ser alegres, somriure, creure i esperar, estimar i perdonar. Perquè Déu ens hi crida i també ens hi necessita.

Ferran Aguiló