Reflexions a la Paraula de Déu

A bodes ens conviden

Les lectures d’aquest diumenge m’han fet pensar en l’expressió “a bodes em convides”, que segons el diccionari de l’IEC “denota la joia que ens produeix una proposició que acceptem”. Entenc que quan la diem, estem dient : “estic content que m’ho proposis, em fa feliç sentir-me convidat, quina alegria que hagis endevinat allò que em fa il·lusió, allò que em fa falta... accepto de grat la invitació, la generositat del teu gest, allò que m’ofereixes...”

A través de la paràbola del banquet de noces, Jesús parla del Regne. Podríem dir que en un convit de noces s’hi celebra una expectativa, una il·lusió que es vol eterna; també una voluntat. Tots hi som convidats a participar-hi. Isaïes albira un banquet on el Senyor oferirà a tots els pobles sense distincions allò més exquisit, allò més fi, allò més alliberador. “Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat”, ens encoratja.

Finalment, Pau a la carta als Filipencs els diu que les privacions no el neguitegen, que està avesat a tot perquè se sent infós de fortalesa. Es diria que s’ha deixat convidar i ha tastat allò tan gustós i selecte que Déu ens reserva: viu la seva situació de pres amb joia. A bodes ens conviden!

Ara ens cal saber si el nostre quefer diari, si les nostres ocupacions i les nostres dèries quotidianes ens permeten acceptar la invitació, si malgrat tot allò que ens té tan absorts... optem per acudir a la convocatòria.

Preguntem-nos si la mateixa ràbia de sentir-nos interpel·lats personalment (¿qui gosa endevinar allò de què estic mancat? Qui s’atreveix a dir-me allò que em convé? Qui pretén saber allò que em donaria plenitud?) no ens mou a apartar del nostre camí els missatgers de l’amfitrió (potser ja ens n’hem desfet de més d’un...).

Si finalment ens avenim a ser presents a la festa de noces a la qual som convocats, ens mudarem? Mudarem d’alguna cosa? Canviarem?, o conservarem els vells vestits per poder tornar fàcilment a casa, si calgués?

El Regne que se’ns proposa és una festa per celebrar l’enamorament envers un projecte i l’adhesió a aquest projecte, és celebració del present i expectativa de futur; ens és necessari i hi som necessaris.

També he pensat en la lletra de la cançó que sovint cantem: “El Senyor ens convida a seure a taula amb ell”

Helena Cots