Reflexions a la Paraula de Déu

I jo, qui dic que és Jesús?

Pere, la pedra, la Seu, la cadena no interrompuda….grans qualificatius per a descriure un home normal i corrent com tots nosaltres: un home ple de dubtes, por, incerteses, qualitats, rauxa, passió i, per sobre de tot, ple d’amor per Jesús, el seu Mestre. Pere és capaç de reconèixer i formular explícitament que té davant seu el Messies i ho fa des de la revelació. Potser l’Esperit Sant, potser la seva pròpia consciència l’han ajudat, després d’acceptar Jesús i creure-hi, a revelar la veritat: Jesús ha vingut a salvar-nos i, a través seu, Déu ens parla de bondat, d’esperança i de futur per a tots els homes.

Pere esdevindrà després una figura clau pels cristians: la pedra on es construeix l’Església, la primera autoritat … Però m’interessa molt que ens quedem amb els sentiments de Pere com a home contradictori, mort de por i incapaç d’expressar el seus sentiments. Em sembla que només des del més íntim de nosaltres mateixos, des de la consciència d’homes i dones limitats i imperfectes podem reconèixer i acceptar Jesús com el nostre Salvador.

No seria genial que també nosaltres poguéssim renunciar conscientment a honors, reconeixements, títols, doctorats, càrrecs i tota altra mena d’ornaments per tornar a l’essència? Des del més profund del nostre ser és on podem reconèixer i acceptar Jesús que ens parla al cor i no al cervell. Traguem-nos tantes capes de disfresses i tornem al més íntim de nosaltres mateixos, on segur que trobarem Jesús i el Pare.

El Papa Francesc ens ha parlat ja moltes vegades de pobresa, simplicitat, austeritat, de tornar al que és nuclear en la nostra Fe. A més, com a successor de Pere, s’ha mostrat moltes vegades ja proper, humà, senzill, manifestant les seves pròpies limitacions… No podem tenir millor exemple.

Lluís Sánchez Rissech