El més llegit del mes
09 de juny 2013
REFLEXIONS A LA PARAULA DE DÉU
“Un gran profeta ha sorgit entre vosaltres. Déu ha visitat el seu poble” Lluc 7, 11-16
En aquest evangeli exclusiu de Lluc podem veure un preanunci de la resurrecció de Jesús. Escena que posa de relleu el cos de Crist ple d’humanitat compadint-se d’aquesta viuda pobra que experimenta la mort del fill únic. Evidents coincidències que es manifesten en la mort del jove de Naïm i de la viuda de Sarepta tornats a la vida, el primer per Jesús i el segon per Elies. L’acció miraculosa queda situada entre la frontera de la vida i la mort. Tots dos fills únics i joves i de mares viudes. També diferències que evidencien la superioritat de Jesús sobre Elies. Aquest actua en privat i a base de ritus simbòlics i repetitius pregant a Déu per la vida del jove. Jesús realitza el miracle davant la gent només amb una paraula eficaç. Tothom quedà sobtat i donaven glòria a Deu dient: “un gran profeta …”, miracle que és signe messiànic d’alliberament que porta l’home al Regne de Déu inaugurat i present en la seva persona.
La fe en Crist i en el seu Evangeli per nosaltres ha de tenir aquest sentit de servei a la vida i a la llibertat, amb la conclusió que Déu és el gran amic de la vida dels homes/dones, de tots els qui per amor va crear. El major “do” que d’Ell hem rebut és la vida que per nosaltres té un caràcter sagrat. Tots nosaltres només som intermediaris i administradors. Atemptar contra la vida és un pecat greu. L’hem de cuidar i elevar al seu nivell, que no vol dir tenir present un sol factor, l’econòmic, sinó que vol dir tot un ventall de possibilitats de relació entre nosaltres i amb Déu i mirant de créixer més i més en la vida espiritual.
Sabem que amb els anys anem perdent vigoria intel·lectual, cel·lular, arterial, articular, etc. perquè tot es fa vell i la salut, la bellesa, la joventut, i, i, i..., es va ensorrant. Hem de guanyar en la vida personal, en la confiança en nosaltres mateixos per afrontar els reptes de la vida, els treballs i sacrificis que suposa viure el dia a dia; l’acceptació, la lleialtat i obertura als altres, el saber compartir dolors i alegries. Quan sols pensem que no podem esperar res dels homes, de la vida, estem derrotats entre les ruïnes d’una ànima en pena. No vulguem pactar amb la mort. Com a cristians pactem amb la fe que mai no ens portarà al desànim, malgrat la nostra limitació física i la condició de pecadors. Recordem les paraules del mestre: “jo sóc la resurrecció i la vida. El qui creu en mi encara que mori viurà per sempre” (Joan 11, 25). Visquem, sí, i deixem viure també, que és el que Déu vol per nosaltres.
Francesc Xavier de Dou
En aquest evangeli exclusiu de Lluc podem veure un preanunci de la resurrecció de Jesús. Escena que posa de relleu el cos de Crist ple d’humanitat compadint-se d’aquesta viuda pobra que experimenta la mort del fill únic. Evidents coincidències que es manifesten en la mort del jove de Naïm i de la viuda de Sarepta tornats a la vida, el primer per Jesús i el segon per Elies. L’acció miraculosa queda situada entre la frontera de la vida i la mort. Tots dos fills únics i joves i de mares viudes. També diferències que evidencien la superioritat de Jesús sobre Elies. Aquest actua en privat i a base de ritus simbòlics i repetitius pregant a Déu per la vida del jove. Jesús realitza el miracle davant la gent només amb una paraula eficaç. Tothom quedà sobtat i donaven glòria a Deu dient: “un gran profeta …”, miracle que és signe messiànic d’alliberament que porta l’home al Regne de Déu inaugurat i present en la seva persona.
La fe en Crist i en el seu Evangeli per nosaltres ha de tenir aquest sentit de servei a la vida i a la llibertat, amb la conclusió que Déu és el gran amic de la vida dels homes/dones, de tots els qui per amor va crear. El major “do” que d’Ell hem rebut és la vida que per nosaltres té un caràcter sagrat. Tots nosaltres només som intermediaris i administradors. Atemptar contra la vida és un pecat greu. L’hem de cuidar i elevar al seu nivell, que no vol dir tenir present un sol factor, l’econòmic, sinó que vol dir tot un ventall de possibilitats de relació entre nosaltres i amb Déu i mirant de créixer més i més en la vida espiritual.
Sabem que amb els anys anem perdent vigoria intel·lectual, cel·lular, arterial, articular, etc. perquè tot es fa vell i la salut, la bellesa, la joventut, i, i, i..., es va ensorrant. Hem de guanyar en la vida personal, en la confiança en nosaltres mateixos per afrontar els reptes de la vida, els treballs i sacrificis que suposa viure el dia a dia; l’acceptació, la lleialtat i obertura als altres, el saber compartir dolors i alegries. Quan sols pensem que no podem esperar res dels homes, de la vida, estem derrotats entre les ruïnes d’una ànima en pena. No vulguem pactar amb la mort. Com a cristians pactem amb la fe que mai no ens portarà al desànim, malgrat la nostra limitació física i la condició de pecadors. Recordem les paraules del mestre: “jo sóc la resurrecció i la vida. El qui creu en mi encara que mori viurà per sempre” (Joan 11, 25). Visquem, sí, i deixem viure també, que és el que Déu vol per nosaltres.
Francesc Xavier de Dou
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada