09 de juny 2013

REFLEXIONS A LA PARAULA DE DÉU

“Un gran profeta ha sorgit entre vosaltres. Déu ha visitat el seu poble” Lluc 7, 11-16

En aquest evangeli exclusiu de Lluc podem veure un preanunci de la resurrecció de Jesús. Escena que posa de relleu el cos de Crist ple d’humanitat compadint-se d’aquesta viuda pobra que experimenta la mort del fill únic. Evidents coincidències que es manifesten en la mort del jove de Naïm i de la viuda de Sarepta tornats a la vida, el primer per Jesús i el segon per Elies. L’acció miraculosa queda situada entre la frontera de la vida i la mort. Tots dos fills únics i joves i de mares viudes. També diferències que evidencien la superioritat de Jesús sobre Elies. Aquest actua en privat i a base de ritus simbòlics i repetitius pregant a Déu per la vida del jove. Jesús realitza el miracle davant la gent només amb una paraula eficaç. Tothom quedà sobtat i donaven glòria a Deu dient: “un gran profeta …”, miracle que és signe messiànic d’alliberament que porta l’home al Regne de Déu inaugurat i present en la seva persona.

La fe en Crist i en el seu Evangeli per nosaltres ha de tenir aquest sentit de servei a la vida i a la llibertat, amb la conclusió que Déu és el gran amic de la vida dels homes/dones, de tots els qui per amor va crear. El major “do” que d’Ell hem rebut és la vida que per nosaltres té un caràcter sagrat. Tots nosaltres només som intermediaris i administradors. Atemptar contra la vida és un pecat greu. L’hem de cuidar i elevar al seu nivell, que no vol dir tenir present un sol factor, l’econòmic, sinó que vol dir tot un ventall de possibilitats de relació entre nosaltres i amb Déu i mirant de créixer més i més en la vida espiritual.

Sabem que amb els anys anem perdent vigoria intel·lectual, cel·lular, arterial, articular, etc. perquè tot es fa vell i la salut, la bellesa, la joventut, i, i, i..., es va ensorrant. Hem de guanyar en la vida personal, en la confiança en nosaltres mateixos per afrontar els reptes de la vida, els treballs i sacrificis que suposa viure el dia a dia; l’acceptació, la lleialtat i obertura als altres, el saber compartir dolors i alegries. Quan sols pensem que no podem esperar res dels homes, de la vida, estem derrotats entre les ruïnes d’una ànima en pena. No vulguem pactar amb la mort. Com a cristians pactem amb la fe que mai no ens portarà al desànim, malgrat la nostra limitació física i la condició de pecadors. Recordem les paraules del mestre: “jo sóc la resurrecció i la vida. El qui creu en mi encara que mori viurà per sempre” (Joan 11, 25). Visquem, sí, i deixem viure també, que és el que Déu vol per nosaltres.

Francesc Xavier de Dou