Reflexions a la Paraula de Déu

El manament nou

L’escenari és impressionant: el Cenacle. El Senyor ha convocat els seus amics, els deixebles, per celebrar la Pasqua Jueva, la festa de la llibertat del poble d’Israel. Tots els comensals són conscients que estan vivint unes hores decisives. Jerusalem és una ciutat petita. Pels carrers corre la notícia que el Sanedrí s’ha reunit per tractar com afrontar el cas de Jesús de Natzaret. Tothom sap que el Gran sacerdot havia pronunciat ja la sentència: Val més que un sol home mori pel poble, abans que tot un poble mori per un sol home. La detenció de Jesús i el judici només era qüestió d’hores. De segur que tot això ho comentaven atemorits els comensals del Cenacle. I fou aleshores que el Senyor va fer un gest sorprenent, com si fos un esclau va rentar els peus als deixebles i desprès els va dir que amb aquest signe expressava el sentit de la seva vida. Durant el sopar el Senyor va fer altres gestos. Va partir el Pa i els el va donar. Va beneir la copa plena de vi, i va fer que se la passessin els uns als altres, tot dient que el Pa era el seu Cos i el Vi la seva Sang. Així instituí l’Eucaristia.

Després d’una llarga sobretaula, Jesús continua parlant, i també fa una llarga pregària. Tots són conscients que no són unes paraules qualsevol, són confidències del Mestre dites poques hores abans de la seva mort. Els presents, emocionats, saben que viuen hores decisives.

Fou durant aquella llarga conversa que El Senyor pronuncià unes paraules enigmàtiques: Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat”. És ben estrany que, justament “ara”, quan falten molt poques hores perquè sigui ajusticiat, proclami que “ El fill de l'home és glorificat”. La pregunta és inevitable, Quina és la glòria de Déu? Un segle més tard, un Pare de l’Església, Sant Ireneu, la contestarà: La Glòria de Déu és que l’home visqui. Ell donà la seva vida per donar-nos a nosaltres la vida. I desprès proclamà amb veu alta les seves darreres voluntats. I la seva voluntat l’expressà en forma de manament. Un manament que Ell qualificà de nou: “ Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres“. Amb aquestes paraules donà un sentit nou a la paraula “estimar”. Estimar no és només un sentiment, no és l’entusiasme per una persona en un moment d’exaltació. Estimar és el que ha d’impregnar tota l’existència. Donar-se totalment, com ell va fer, ja que Ell lliurà la seva vida per tota la humanitat.

Acabada la sobretaula, amb el cor encongit, tots van anar a l’hort de Getsemaní, la Passió del Senyor estava a punt de començar. En la passió es va verificar com n’eren d’autèntiques les seves paraules. Ara, el repte és per nosaltres. Cal que preguem perquè puguem portar a terme el manament nou. Manament senzill, però exigent: estimar com Ell ens estima.

Josep M. Jubany