11 de novembre 2012

Reflexions a la Paraula de Déu

La viuda pobra

Jesús sovint sorprèn la nostra tranquil·litat i ens posa un exemple extrem, molest fins i tot, que ens agita: Una dona, davant les bústies del Temple, ho dóna tot, tot el que té. És una dona pobra, ens diu l’Evangeli, una indigent. Té poc per perdre, i el poc tresor que té -solament dues monedes petites- el llença a la bacina d’on no en traurà cap profit.

Es tracta d’una viuda i a sobre pobra. Per aquests detalls sabem que es troba al darrera de tota l’escala social. Solament és una dona i això sol ja margina. No té marit que li doni protecció i ella és poca cosa, ningú no li’n fa cas i passa desapercebuda, però no pas pels ulls finíssims de Jesús que contempla l’escena i s’adona del drama. Dues monedes petites no fan ni soroll.

Poc abans l’Evangeli sense manies s’ha ficat amb els Mestres de la Llei que es posen vestits destacats i en passegen per les places sense avergonyir-se del seu poder, precisament perquè la gent els saludi fent-los reverències i després seuen als millors llocs. Se’ns diu en el text que precisament aquests seran judicats amb molta severitat. Els rics sovint donen dels que els sobra, per fer-se veure, dringant les monedes sorollosament, sense cap mèrit als ulls de D*.

Aquestes actituds les projectem fàcilment cap a les jerarquies religioses o polítiques, que se’ns presenten als nostres ulls amb aquesta aparença, sense mirar mai cap a nosaltres. Fem el mateix a una altra escala. Volem recompenses o reconeixements, del tipus que siguin -sense cap por a fer el ridícul- per al nostre temps i els nostres diners donats graciosament. Ella, però, no va tenir manies i ho va donat tot sense pors i sense vergonyes i evidentment, sense vanaglòria, però sí que la mirada de D* hi va descobrir un gran mèrit.
Sefa Amell