16 d’agost 2012

CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICA II : Què va suposar el Concili Vaticà II?

Amb disset anys complerts, abandonat el niu familiar i tot just entrat al seminari, l’anunci d’un concili va ser per a mi una cosa molt extraordinària però també l’oportunitat de viure l’Església amb més intensitat. Pius XII havia mort i el nou Papa Joan XXIII el succeïa.

El jove Papa, vell amb anys i experiència pastoral, es disposava a obrir portes i finestres a fi que l’Església es pogués renovar amb aires nous d’acord amb els temps. El Papa, fins aleshores, l’havia vist més que com un pare o pastor, com un “Déu” intocable, però aquest se’m mostrà com un germà gran que m’acompanyava humanament i espiritualment. El món d’aquell moment, com també el d’ara, estava desorientat, confús i angoixat sota unes amenaces de conflictes, de conseqüències imprevisibles. En el seminari escolapi la vida de postulant, novici i junior era com una “mili” per arribar a ser religiós. La pregària, l’estudi, el treball i l’esbarjo estava perfectament reglamentat.

Durant aquest temps llarg no teníem accés directe a cap mena de mitjà informatiu. Se’ns mantenia isolats de tot el que era mundà. La raó era: preservar-nos de qualsevol mal. Pels fets extraordinaris o en motiu d’algun esdeveniment laic o religiós d’importància se’ns aplegava en una sala gran a tots els que vivíem sota aquell sostre i davant d’una televisió en blanc i negre compartíem aquell moment transcendental en el marc de la nostra minsa història juvenil. També alguna vegada se’ns feia cinema els caps de setmana.

L’anunci del Concili Vaticà II, atesa l’edat del Papa Joan, era una cosa impensable. Crec que una majoria del clergat i de molts cristians desitjaven aquell concili ja que s’adonaven del desfasament que hi havia entre el món en general i l’Església en particular. Calia adequar-se al progrés que feia el món.

Els diferents períodes del concili avant-preparatori, preparatori i finalment el de l’execució varen suposar tot un treball molt extraordinari de tot un munt de persones que va fer possible que aquella màquina de l’Església que estava anquilosada tornés a rugir de nou amb alegria. Treball que va recaure sobre experts, teòlegs, i també sobre aquells que la comissió va constituir per aquell efecte, presidida pel Cardenal Tardini. Cardenals, arquebisbes, bisbes, congregacions romanes, generals d’ordres religioses, universitats catòliques, facultats teològiques, etc., varen formular suggeriments i temes per aquell concili. De tot el que el concili va embastar per debatre, que és molt, per a mi va ser molt important i decisiu en la meva vocació el tema de la constitució dogmàtica sobre l’Església (Lument Gentium) particularment sobre l’episcopat.

No penseu malament, ni llavors ni ara tenia desitjos de ser bisbe, sinó que en parlar de la jerarquia de l’església, a l’apartat 29, es refereix al restabliment dels “diaques permanents” en el seu grau inferior de la mateixa. El diaca permanent rep la imposició de les mans, no per l’ordre al presbiterat sinó per l’ordre al ministeri, per al seu servei a la Litúrgia, a la Paraula i a la Caritat, no de manera simbòlica sinó pràctica.

En “El Pregó” Mn. Josep M Totosaus, en el número 433, diu: “Vaticà, crisi o oportunitat?”, hi fa un comentari que reprodueixo per oportú: “no seria ara també un bon moment per afrontar l’organització del Vaticà? Esperaríem de l’Episcopat mundial el que se l’escoltés les moltes veus que ho demanen i no tingués por de posar-se al seu davant. Bé ho va fer durant el Concili Vaticà II. Sense oblidar que s’imposa també una revisió a fons de tot el dispositiu pastoral”. Visquem esperançats malgrat tot, que si nosaltres fem vacances, l’Esperit ni n’ha fet, ni en fa, ni en farà i l’Església continuarà.

Francesc Xavier de Dou