26 de juny 2012

Dialogant amb Déu

Tal vegada sona una mica pretensiós, aquest encapçalament, però és el que pretenem fer quan preguem: intercanvi de parlar i escoltar el que Déu ens vol dir. I, per tant, ara començaré una pregària. En aquesta oració sortiran coses boniques i coses no tan bones. Però obriré el cor i deixaré que s’esplaï, pensant que estic amb un bon amic.

Deixeu-me fer uns petits aclariments abans d’entrar en la pregària. A part de demanar una pila de favors i ajuda per resoldre les dificultats que no paren de presentar-se, crec que també hem d’agrair molt tot el que som i hem rebut. Ens sentim impotents davant de tantes situacions que ens depassen, que brolla la necessitat de dirigir-nos a Déu, perquè estigui al nostre costat i ens acompanyi a trobar solucions, que sovint no descobrim tots sols malgrat l’esforç esmerçat.

Senyor, jo primer voldria agrair-vos el do de la vida. No sempre segueixo aquest esquema, perquè quan em sento feble abans demano que agraeixo. Però el miracle de la vida ens fa agraïts i ens desperta l’admiració per aquesta meravella que és la vida abundant en el bri de cada cosa. I intueixo que ens heu posat en aquesta terra per trobar la felicitat. Però quina assignatura tan difícil i quin repte! Perquè com que naixem amb un vel que hem d’anar esquinçant, i és només lentament que anem entenent que hem de desvetllar, el camí no el tenim planer.

Trobem molts esculls per créixer, i el patiment, físic i/o psicològic, es fa molt present en el caminar de tots els éssers humans. La malaltia surt sovint a l’encontre i les dificultats no manquen. Vaig entenent que, si la fe ens acompanya, els moments difícils són més lleugers i la vostra gràcia arriba. “El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”, diu Jesús. Però calen moltes anades i vingudes abans d’albirar aquesta llum, petita al principi. I sovint la perdem i l’hem de tornar a cercar. Hi ha moments que penso que el fet de viure requereix un gran treball, i que d’humans és defallir. I quan llegeixo el llibre de Job puc entendre les seves queixes davant de tantes calamitats.

També Us vull dir que ens heu posat en un món tan llaminer i ple de coses interessants, que encara que hem d’aprofitar-les, provoca molta distracció, i dificulta l’entrada al món interior, el nostre, on Us descobrirem sense anar més lluny.


Tanmateix, és laboriós trobar l’equilibri entre estar a fora i estar a dins. Ja sé que és un altre esforç que hem de fer.

Així mateix, heu d’ajudar-nos a purificar el nostre cor de tantes febleses que alimentem: pors, inseguretats, sentiments mesquins i envejosos que destorben un comportament ple de bondat i generositat. Com diu Jesús, el mal no ve de fora, sinó dels nostres cors. I quin mal ens podem fer els uns als altres!

He obert el cor i han sortit algunes inquietuds, però la pregària també és un espai per lliurar el que portem dintre, el que no entenem, les dificultats que van sorgint per manca de capacitat de comprensió i Vós ens escolteu i ens pacifiqueu.

Voldria acabar aquest petit diàleg, Senyor, demanant que els nostres ulls interiors se’ns obrin i el nostre enteniment se’ns desvetlli, i pugui entrar la pau dins nostre per gaudir d’una vida plena, on les dificultats empetiteixin i el sofriment vagi disminuint. Sabem prou bé que perquè això es faci realitat hem d’estar en contacte amb Vós a través de l’oració. No deixeu que ens falti la constància de la pregària, en la qual crec plenament. Amen.

Mª Teresa Quintana