14 de març 2012

La percepció de Jesús des de l'Islam

El passat dilluns 12 març va tenir lloc la tercera conferència del cicle quaresmal “I vosaltres qui dieu que sóc Jo?” organitzat conjuntament pel CIC i per la Comunitat de Sant Ildefons. El conferenciant, Xavier Marín, doctor en Filosofia i llicenciat en Ciències Eclesiàstiques i en Teologia, expert islamista i assessor del President de la Generalitat per a la Diversitat Religiosa, va tractar la visió de Jesús des de la perspectiva de l’ Islam.

Per Xavier Marín hi ha gent que d’entrada s’estranya que l’ Islam tingui coses a dir sobre Jesús, i que Alcorà parli de Jesús; és més, segur que hi ha moltes persones que es sorprenen al saber que és objectivament impossible ser musulmà sense creure en Jesús.

Pels cristians Jesús és més que un profeta, és el fill de Déu, i és Déu. Això és un dels aspectes que diferencia l’ islamisme del cristianisme. El vincle teològic entre el cristianisme i el judaisme no s’ha trencat, malgrat tot, però respecte l’ Islam es té una altra consideració perquè és una religió posterior (es fundà al segle VII). Històricament el gran escull que separa les dues religions és la forma d’entendre com algú que és plenament humà sigui fill de Déu, sigui Déu; per l’ Islam això trenca el monoteisme. Però Abraham és el tronc comú: la fe d’Abraham en el Déu únic fa que sigui considerat el pare del judaisme, del cristianisme i de l’ islamisme, ell que no era ni jueu, ni cristià ni musulmà.

Quin paper representa la figura de Jesús i la seva dimensió ètica en la fe islàmica? Segons el professor de la Facultat de Teologia i de l’ISCREB, l’Alcorà diu que quan Adam i Eva, juntament amb els seus fills i nets van ser expulsats del paradís, Déu no els va abandonar a la seva sort, sinó que els va instal·lar a l’oasi de La Meca. Aquí quatre àngels van limitar l’espai on Adam construí un santuari , i Abraham i el seu fill Ismael, anys després, van fer un temple en forma de cub (recinte de la Kaba). El quatre angles inferiors duen el nom dels punts cardinals, i els superiors tenen els noms dels enviats de Déu segons l’ Islam: Noè, Moisés, Jesús i Muhàamad. Quan es fa la peregrinació a la Meca, els peregrins han de fer la circumval·lació, set voltes al voltant de la Kaba, començant per l’angle de Jesús. Aquest fet ja resulta molt significatiu.


A l’ Alcorà no hi ha cap sura (capítol) dedicada a Jesús ni al profeta Muhàamad, però sí a Maria i a la família de Joaquim, pare de Maria. L’Alcorà té 6.237 versicles , només en 17 parla de Jesús (molts més que els dedicats a Mahoma), però quan ho fa és de forma qualitativa. Diu l’Alcorà que Jesús és el profeta més eminent enviat per Déu. Diu que Jesús és l’esperit de Déu. Diu que és el segell de la santedat. Que Jesús és la paraula de Déu. Que Jesús és el Messies de Déu. I que Jesús és el camí més directe per tothom que vulgui arribar a Déu. Totes aquestes expressions, l’Alcorà no les dedica a ningú més que no sigui Jesús.

Xavier Marín va assegurar que la figura que un musulmà ha de prendre, a partir del seu text sagrat que és l’Alcorà, com a prototip de creient és Jesús. L’exemple és Jesús, no Muhàamad (Mahoma). Quan l’Alcorà es refereix al profeta de la Meca recorda que era mortal i pecador. En canvi, l’Alcorà diu set vegades que Jesús i Maria són les úniques persones que han nascut, viscut i mort sense pecat.

Per finalitzar, el ponent va explicar que al llibre sagrat de l’Islam l’interessa posar l’accent en que el que predicava Mahoma era el mateix que predicava Jesús; és a dir que predicava el mateix que predicava Abraham; és a dir, predicava el mateix que predicava Moisès. Així justifiquen que per a Déu la religió, la única religió, és l’Islam.