SANT ILDEFONS

Les celebracions comunitàries del Sagrament del Perdó d’aquesta Quaresma tindran lloc dimecres, dia 28, a les 12 del migdia i a les 8 del vespre, i divendres, dia 30, a les 9 del vespre.

A continuació s’hi troba la revisió de vida que ens pot ajudar a preparar la celebració; una reflexió personal amb serenor i tranquil·litat.

“L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.
És molt normal i convenient que em preocupi d’alimentar el meu cos i de procurar-me els mitjans suficients que em permetin de viure dignament. Però, sóc més que un cos: també sóc esperit i intel·ligència, i he estat fet per a estimar i per a ésser estimat. I també puc creure i sóc capaç d’esperar ... Com alimento, però, aquesta vida interior que neix i és en mi, que pot créixer i que també pot morir? La vida ensenya, i també el conviure, i també la ciència..., però la fe necessita, per damunt de tot, ‘la paraula que surt de la boca de Déu!’ És de la Paraula que em ve la vida!

-Crec que en l’Evangeli és on Déu es fa més present?
-Sé, entenc i crec, el que diu l’evangelista Joan: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres?”
-Crec que en tinc prou d’escoltar la Paraula només quan la proclamen en la celebració de l’Eucaristia?
-No seria normal, o convenient, i fins necessari de tenir a casa i a mà el llibre del Nou Testament?
-Què hauria de presidir la meva estança, els Evangelis o el Crucifix?

“No temptis el Senyor, el teu Déu”.
Tira’t daltabaix!, em diu ‘la veu’, amagant-me que sóc immensament limitat. Uns ‘àngels’ ja faran que no ensopeguis, em torna a dir ‘la veu’, i em llanço al buit on no hi ha ni res ni ningú. La fe és un salt en el buit, és cert, però no em puc equivocar. Si vull trobar el Déu que cerco, el salt no el puc fer sense Ell, car en el buit hi vull sentir la seva presència. Ja sé que Ell sempre es deixa veure i que és present en la naturalesa i en els germans, però d’ells mai no en puc fer petites divinitats. Em cal una trobada personal amb Ell per escoltar, en silenci, el que, misteriosament, em diu i també em demana.

-Sé que demanar pietat a Déu no és demanar-li que em perdoni sinó, sobretot, que m’ajudi?
-Quan prego, la meva actitud és prou humil perquè em faci sentir la necessitat de l’ajut de Déu?
-No és el ‘parenostre’ la meva pregària preferida?
-Sé realment què dic quan recito el ‘parenostre’ o ho faig mecànicament?
-Sento vera necessitat de rebre els sagraments o bé en prescindeixo sovint perquè no els considero necessaris?

“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.
Adorar i donar culte: dos mots dels quals en sé llur significat però, possiblement, no sé practicar. El diccionari defineix el mot adorar d’aquesta manera: ‘amar granment’. Potser sí que és això que he d’entendre i de practicar. “ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’’UNIC. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla’n a casa i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis ..” (DT 6, 4-7). En els manuscrits hebreus, ESCOLTA i ÚNIC ho escriuen en lletres més grosses. Imagino per què?

-Com és la meva relació amb els germans?
-Sé que estimar-los és com estimar Déu?
-Avui tinc algun germà a qui jo no vull perdonar?
-Sóc rancorós, o envejós?
-Visc la meva fe en solitari o bé la comparteixo amb els germans de la comunitat? -Sóc generós amb els pobres o evito la seva presència?
-Normalment, em crec superior o servidor dels germans?
-A casa, tinc sovint algun gest que manifesti allò que crec i estimo?