El perdó

Aquesta setmana hi haurà a la nostra comunitat tres celebracions comunitàries del perdó. En el sagrament del perdó reconeixem que en la nostra vida hi ha actituds, fets, paraules, silencis, omissions que ens aparten de Déu i dels germans i germanes. No és senzill reconèixer el pecat. Sempre trobem motius per justificar la nostra conducta. Jesús, bon pedagog i coneixedor del cor de l’home, ja ens ho va advertir, quan en el Sermó de la Muntanya posà el dit a la nafra tot dient: Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Ens és més fàcil acusar els altres que adonar-nos de les nostres misèries.

Un dels signes de maduresa i categoria humana és quan nosaltres som capaços d’acceptar que no som allò que hauríem de ser. Moltes vegades podríem evitar el mal, podríem ser millors, però sentim dins nostre “quelcom” que ens duu a actuar malament. Ho deia fa molts anys Pau de Tars: “ no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria” (Rm 7, 19). Davant d’aquesta realitat, què podem fer?

El Credo ens convida a creure en el “perdó dels pecats”. Quan celebrem el sagrament de la reconciliació, no tan sols demanem a Déu el seu perdó, sinó que des de la nostra petitesa li demanem que ens infongui el seu Esperit, perquè canviem de vida, i ens convertim. Déu és perdó, reconciliació. Ell, com en la paràbola del Fill Pròdig, ens convida constantment a viure a casa seva, en comunió amb Ell.

El perdó de Déu, rebut amb fe al cor i celebrat amb joia, junt amb els germans i germanes, ens pot alliberar del que ens bloqueja interiorment.

Cal que siguem conscients que en Jesús tot és possible. Les celebracions de la penitència no poden ser considerades com un acte en què posem a zero el nostre comptador de faltes, és per damunt de tot una trobada amb el Senyor que reconcilia i ens infon el seu Esperit, el Paràclit, el Defensor, que ens ajudarà a seguir el camí de les benaurances.

Josep M. Jubany