No sé si és simplificar molt, però tinc per a mi que l’objectiu fonamental del missatge proposat per Jesús és canviar els paràmetres en la manera de tractar als altres i, en conseqüència, canviar la manera de construir una nova societat. Això seria en paraules nostres, el que els evangelis en diuen anunciar i construir “el Regne de Déu”. Del que es tractava, doncs, és justament de fer això: canviar. Canviar la nostra manera de ser persones i canviar així també la nostra manera de bastir la nostra comunitat humana.
D’una manera voluntària els qui avui formem part de les comunitats cristianes a occident, no hauríem triat mai de trobar-nos en la situació de crisi de fe en la que ens trobem, ni hauríem escollit de tractar tants i tants temes que, al cap i a la fi, ens allunyen del missatge central de Jesús. Diem que ens trobem en crisi, perquè la nostra idea d’una cristiandat gran, unida i forta, amb capacitat per proclamar de manera clara i neta quines són les autèntiques i inconfusibles veritats, i molt especialment per proclamar quines són les incontrastables lleis morals dictades per la llei natural i la raó, que tots els homes haurien de creure i de seguir o, fins i tot, que es podrien imposar per la força, no és que hagi fracassat, és que no ha existit mai. Ara, poc a poc, ens adonem, però no acabem d’assumir-ho.
El tema del desert amb el que iniciem la quaresma cada any és tot un programa. Ens l’hauríem de prendre com una invitació a tornar a començar, però amb una mica més de realisme. Vindria a ser com un toc d’atenció perquè aprenguem a posar els accents allà on han de ser, allà on l’evangeli diu que hi hem de posar el cor. El desert (més enllà de tota poesia, que en té) es un espai humanament desproporcionat, sec, confós, perillós, desorientador. Ningú amb una mica de seny pensa de instal·lar-s’hi voluntàriament sense prendre precaucions, ni tampoc travessar-lo tot sol per veure què passa. Però en realitat, tothom que se sent en crisi, està enmig d’un desert, està travessant un desert.
L’Esperit empenyé Jesús cap el desert, diu Sant Marc. Jesús tampoc hi va voluntàriament al desert, un lloc ple d’animals feréstecs, segons l’imaginari de l’evangelista, sinó que Jesús es “deix empènyer” cap el desert, s’hi deixa portar. El dubte d’aquesta crisi que experimenta avui la comunitat cristiana és també si es troba enmig del desert sense saber perquè, o entén que és l’Esperit de Déu que l’ha portat a fer aquesta experiència. En iniciar aquest temps de quaresma, potser n’hi hauria prou en examinar-nos per veure si ens trobem en disposició de posar-nos a tir de Déu, de si som capaços de no fer volar coloms com sempre o bé si estem disposats a endinsar-nos acompanyats de l’Esperit en la nostra solitud, i reconèixer la nostra finitud. Un programa de conversió podria ser intentar-ho de nou, intentar posar-nos en marxa amb una altra actitud.
Anton Ramon Sastre
Fa 1 dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada