El passat 1 de febrer "El Periódico" va publicar una entrevista de Jordi Trenzano a Mn.Salvador Torres, rector de la nostra comunitat germana de Sant Paulí de Nola. Tot seguit tenim la transcripció, i clicant aquí podem accedir a l'entrevista a www.elperiodico.cat.
El van ordenar sacerdot el 1961 i de seguida va començar a ajudar.
Vaig començar a la Trinitat i Torre Baró, a principis dels 60. Gairebé tots eren immigrants andalusos. Ara es reprodueixen els pisos pastera que ja existien, n'hi havia amb 18 persones. En recordo un en què dormien per torns. A les dues de la matinada uns es despertaven i anaven al menjador per deixar passar la resta.
¿S'assemblen aquella immigració espanyola i l'estrangera d'ara?
Sí i no. Ara hi ha barraquisme amagat en pisos pastera. Abans es construïen la barraca els caps de setmana, era un urbanisme salvatge.
El 1966 se'n va anar al Camerun.
Vaig estar amb un rector local, es va jubilar i em van posar al capdavant d'un suburbi. Vaig promocionar llocs de trobada i la sanitat. El barri tenia 100.000 habitants i cap dispensari. Vaig fer un esforç per construir un dispensari, que encara es diu Barcelona. Ràdio Barcelona i amistats d'aquí m'hi van ajudar. Tractava malalties, formava mares, tocava temes bàsics. Servia per humanitzar la societat.
Va tornar el 1973 i es va establir a Cornellà.
Era el moment àlgid del Baix Llobregat. El Govern franquista deia: «A Espanya hi ha dos grans problemes. ETA i el Baix Llobregat». L'economia funcionava, però començaven els moviments polítics i sindicals. Els sindicats van néixer allà i les parròquies vam participar en la il·lusió del canvi.
Va estar un any a l'arxidiòcesi de Barcelona.
El 1982 em van encarregar els immigrants. Vaig viure a Ciutat Vella, per veure des de dins la situació. Era una tasca més d'un assistent social, però jo sempre tinc vocació de barri. Hi vaig ser un any.
I després a la Sagrera, fins al 1995, per finalment arribar al Besòs.
Al Besòs hi vaig trobar un barri sense centre, una aglomeració de blocs. Tots expliquen quan eren camps i hi van fer blocs per ficar-hi a qui venia de les barraques. Els edificis són de baixa qualitat. Alguns es van enderrocar per l'aluminosi, d'altres es van reforçar, però sempre seran precaris. Molts no tenen ascensor. Qui va poder va marxar. I aquests pisos els han ocupat després els immigrants.
La mort recent d'un immigrant del Senegal va tensar l'ambient.
Hi va haver risc de problemes seriosos. Però, al marge de casos així, hi ha tolerància. Valoro els esforços de l'administració, encara que costa conviure entre senegalesos, pakistanesos, llatins i veïns de sempre. Des d'entitats com les associacions de veïns hi ha ganes de moure coses al Besòs.
¿Creu que les noves generacions canviaran el Besòs?
Hi ha coses que no canviaran. Pisos amb els quals l'únic que es podria fer seria enderrocar-los. El pla de barris està millorant carrers, l'ajuntament ha fet esforços. L'última millora són els ascensors per a edificis.
Entre tanta experiència, ¿quina l'ha marcat més?
L'última va ser amb una parella del Perú. Es preparaven per casar-se i batejar el seu fill. Feia anys que treballaven aquí. De sobte, ella es va posar malalta. Tenia 32 anys i se li va desenvolupar un càncer, havia de morir al cap de pocs dies. L'última cosa que va dir va ser: «Que el Salvador ens casi». Vaig fer el casament amb ella al llit. Va morir l'endemà al matí.
Trist.
Però la més dramàtica va ser al Camerun, en una suplència del capellà que anava a la presó. Em van despertar uns militars a les dues de la matinada. Anaven a matar dos presos, de 21 i 30 anys. Ens van deixar els tres sols. A la família no els van deixar veure'ls. Jo els vaig haver de donar les últimes abraçades. El seu únic pecat era oposar-se al règim. Els van afusellar. I van exposar els seus caps al mercat durant un dia. Vaig sentir una energia superior. Mai et diran en un seminari com t'has de sentir en un moment així. Encara porto amb mi l'abraçada que ens vam donar tots tres.
La fotografia és de Danny Caminal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada