21 de desembre 2011

Nadal: el Misteri de l'encarnació de Déu

Celebrar que, en un moment de la història, Déu s’ha fet com un de nosaltres, passa per haver descobert personalment que l’home Jesús, és el Crist, és Déu. Encara que tots ho repetim constantment, aquesta no és una confessió gens senzilla com a convicció personal. No ho va ser ni tan sols per als amics que el van acompanyar en vida. Enmig d’un discurs una mica enrevessat (segons relat de sant Joan), Jesús està dient als seus amics que se’n va al Pare, i que allà on ell va no hi poden anar ells encara (13,33.36), però que els prepararà un lloc, perquè a casa del Pare hi ha moltes estances (14,2) i que si creuen en Déu, creguin també en ell, etc. (14,1). Els apòstols no veuen gens clar què és el que els està dient i comencen a fer-li preguntes, fins que Felip l’interromp i li diu: “Senyor, mostra’ns el Pare i no ens cal res més”. Pràctica i descarada alhora, aquesta sincera espontaneïtat de Felip, dóna lloc a una significativa catequesi per part de Jesús: “Felip, fa tant de temps que estic entre vosaltres i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare” (14,9).

Podem passar molt de temps al costat d’una o moltes persones, però el pas del temps no és cap garantia de coneixement. El “coneixement” de l’evangeli, vol dir haver compartit, saber comunicar-se, tenir comunió d’esperit. Jesús li diu a Felip que només a través de la seva persona podrà arribar a conèixer Déu, el seu Pare i, a més a més, li ve a dir que amb això n’ha de tenir prou. Als cristians ja no ens cal especular més sobre Déu. I aquest és el misteri de l’encarnació: només acostant-nos a Jesús, a la seva humanitat, a la seva feblesa d’home, podrem apropar-nos a Déu, perquè Jesús és la Paraula de Déu feta carn i alhora és també la nostra paraula humana feta Déu. Sense passar per ell, sense descobrir-lo, sense conèixer-lo, nosaltres els homes no podem dir res de Déu, el gran absent. Però en Ell (per Ell i amb Ell) l’Absent esdevé presència per nosaltres i per tota la Humanitat. És l’Emmanuel, Déu entre nosaltres.

Anton Ramon Sastre