20 de novembre 2011

Reflexions a la Paraula de Déu

JESUCRIST, rei Mt 25, 31-46

En la celebració d’avui llegim de nou un salm que hem sentit moltes vegades, potser sense escoltar-lo del tot. Avui queda contraposat a algunes paraules gruixudes de l’Evangeli de Marc que vénen a continuació i que té dues maneres ben diferenciades de manifestar-se: una que lliga amb la dolcesa del salm i l’altra de collita pròpia de l’evangelista. No oblidem que els textos bíblics són escrits humans.

En el salm inicial és D* qui ens guia, ens acompanya, ens ajuda, ens dóna repòs, ens para la taula com ho fan les dones per a la seva família. En un esclat de simbolisme fins i tot ens perfuma el cap i ens omple la copa de vi del bo, volent dir que s’ocupa de tota mena de detalls per al nostre benestar. Ens fa descansar i ens porta vora l’aigua a refrescar-nos i a beure’n perquè ens retorni la vida, en una terra permanentment assedegada.

Mateu fa una projecció, a la seva manera, del Judici final del qual només pot dir allò que se li acut que podrà ser, i per això imagina qui tindrà dret d’entrar al cel, (una manera de dir). Al final dels temps D* haurà separat la humanitat per la meitat, els bons a la dreta i els dolents a l’esquerra. I explica breument perquè uns són bons i els altres dolents. Els bons són aquelles persones que pensen en l’altre i l’ajuden en les necessitats, i ja tenen parada la taula. En canvi els maleïts per D* que són enviats al foc etern, són les persones que viuen per a elles mateixes totalment despreocupades de les dificultats per les que passen altres al seu costat, de les quals sovint se n’aprofiten. Aquestes persones aniran al càstig etern.

El contrast entre el salm del recull de David i l’evangeli és gran, separats per alguns segles de distància, però no cal que ens expliquin quin és el sentit profund de cada un perquè no entren en contradicció. Amb tot hem de mantenir l’esperança en la bondat inefable de D*.
Sefa Amell