Reflexions a la Paraula de Déu

El senyor és a prop

La veu del profeta és potent, agosarada i valenta. Déu no pot estar satisfet: allò que havia preparat amb tanta estima dóna fruits agres. El profeta gosa dir què espera Déu del seu poble sense dissimulacions, amb tota la cruesa i contundència, sense amagar-ho en paraules suaus per complaure. Molts profetes han perdut la vida per parlar clar, per posar-nos davant de les nostres contradiccions i de les nostres incongruències, per denunciar la injustícia, per incomodar el poder, per desemmascarar aquells que volen fer-se amos de la vinya i provoquen el clam dels oprimits.

Jesús recupera el símil de la vinya a la paràbola que relata als qui li busquen raons… Parla d’una vinya preparada amb tot el necessari per garantir-ne els fruits (el vi de vida); l’amo se’n desprèn perquè d’altres en tinguin cura i la treballin (però no se’n desentén, simplement es retira), els deixa disposar-ne lliurement, tanmateix ells se’n volen apropiar i no volen compartir-ne el profit. L’amo hi ha establert un pacte que ells no volen respectar. Aquests usurpadors es desfan dels missatgers de l’amo (els qui treballen per la seva causa) que els recorden l’obligació de complir la part del tracte… no respecten ni el seu fill (el missatger per excel·lència).
Però la pedra rebutjada es converteix en pedra angular d’una nova construcció en marxa que no respon a interessos pròpiament humans.

Jesús ens proposa un salt (desconcertant), de la vinya a la construcció del Regne. Un salt que ens provoca un cert vertigen intern perquè ens convida a deslliurar-nos de les ambicions, de les pulsions, de les petites mesquineses, dels instints disfressats de raó, ens empeny a sortir dels esquemes humans (tan intrínsecs, tan interioritzats, tan bàsics, per altra banda), que han malbaratat la vinya.

A la seva carta als filipencs Pau té paraules engrescadores i sàvies per als primers que van gosar assajar aquest salt, superant les sensacions de vertigen i adoptant el coratge dels profetes. L’entrenament és exigent, però no demana res que no sigui, també, intrínsecament humà. Una pau que sobrepassa tot el que podem entendre n’és la recompensa.

Helena Cots