Prosseguim el discurs del sermó de la muntanya en què Jesús proclama quines són les aptituds bàsiques dels deixebles a fi d’assumir el tarannà del nou Regne de Déu. La distinció és clara: Déu o el diner. Hi ha una fam de seguretats materials i espirituals en l’home i una pretesa seguretat total que topa frontalment amb la fe.
Si la nostra actitud davant del diner deixa de ser un mitjà per subsistir dignament i humanament (menjar, vestir, aixopluc, fills, estudis, etc.) i el convertim en un fi obsessiu, pervers, val a dir que estem encadenats al déu de la tirania. Aquest patró despòtic i totalitzant que no admet el Déu autèntic com a rival és el nostre gran perill.
És Crist qui ens invita a l’opció lliure de buscar el Regne de Déu i la seva justícia per damunt de tot, per sentir-nos estimats com a fills. Aquest amor que procedeix del Déu de la Vida i de la Veritat queda reflectit en la imatge de la mare que no pot oblidar-se del seu fill, que ens comenta el llibre d’Isaïes.
Les paraules de Jesús en l’Evangeli no van dirigides només als qui són rics, són també per tots aquells a qui els sobra i que poden estar esclavitzats per l’obsessió de posseir més i més. Igualment als pobres que poden ser envaïts per psicosis de penúria. Prou sap Déu de què tenim necessitat! Tenim clar què és més important?
La nostra pregària d’avui podria ser aquesta: “Doneu-nos prou fe, Senyor, i prou amor que és la millor riquesa per construir un món sense neguits ni esclavituds absurdes.”
Francesc Xavier de Dou
Fa 15 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada