Reflexions a la Paraula de Déu

A quin dels personatges que apareixen a les diferents lectures d’aquest diumenge ens sentim més identificats?

En tenim per tots els gustos: El poble jueu que vol tant sí com no una prova clara i rotunda que Déu és amb ells; els “dolents” que no som capaços de donar-nos per ningú; la samaritana “tafanera” que va furgant fins a trobar la veritat; els vilatans que no creuen fins haver-ho sentit amb les seves pròpies orelles.

Segurament, una mica de cadascun d’ells per confegir-nos incrèduls, exigents, egoistes, incapaços de comprendre que no tot es bescanvia, compra o ven. Incapaços de saber-nos estimats per què sí, simplement perquè existim i contribuïm, amb la nostra existència, a fer realitat l’obra de Déu. Però, amb una espurna d’esperança que de tant en tant puguem copsar la realitat que ens envolta i donar el que tenim.

És més, som obra de Déu i a Ell li devem el que som, sentim, vivim...

Com fer que puguem mostrar i demostrar el nostre agraïment per poder-nos llevar cada dia i cada dia tenir l’ocasió i l’oportunitat de gloriar Déu a través de les petites (o grans) obres que tots podem fer? Perquè són realment les petites accions de cada dia (donar menjar a qui no en té, compartir l’escalf d’un abric, escoltar a qui pateix una pena, alegrar-nos amb qui està content...)les que aconseguiran que aquells que estan desenganyats de la “religió cristiana” puguin sentir-se novament atrets, puguin ser interpel·lats i puguin qüestionar-se el camí de retorn.

Déu sempre està amatent al que li demanem i segur que moltes vegades ens porta a l’Horeb per mostrar-nos que està amb nosaltres, però alguna vegada hem donat un cop a la roca per fer-ne sortir aigua? Ens ho creiem de debò? No serà que som els primers incrèduls i qualsevol excusa és suficient per no deixar-nos creure?

Julià i Rosa