Un tema introduït pels saduceus, que a diferència dels fariseus negaven la resurrecció dels morts, és per a nosaltres motiu de fer-nos preguntes i reflexions. Per exemple, hem nascut per morir? Parlar de la mort, com està vist socialment ? Com serà la nova vida que seguirà a la mort ? Tenim una mena de resposta sobre la mort? La mort té la darrera paraula? etc.
La meva reflexió té una resposta: crec en la vida i per això accepto la mort i la resurrecció. Si em dieu per què diré que qui no entén la vida per sempre (inclosa la resurrecció després de la mort) és que no estima la vida. L’home no és un ésser per a la mort sinó per a la vida i conseqüentment aquesta no té la darrera paraula, ni morir és el final de res. Sant Pau diu: “ Si Crist no ha ressuscitat la nostra fe no té cap sentit”.
Si la nostra esperança en Crist s’acaba amb la nostra vida som els més desgraciats de tots els homes. La certesa de la nostra resurrecció radica en el Crist ressuscitat. L’opció a la nostra professió de fe és clara: espero la resurrecció dels morts i la vida del món futur.
Doncs bé, siguem creients optimistes i esperançats tot estimant la pròpia vida i la dels germans. La fe dóna al creient un relleu i un valor per la vida present. Hem de passar de l’única i veritable mort estimant, ja que qui no estima resta mort. Posem en pràctica les benaurances com a signe i testimoni d’aquesta única vida d’amor i d’alliberament de tants esclavatges. Quina sort de creure! Quina sort malgrat totes les contrarietats de la vida de mantenir la flama de l’esperança viva!
Que la vinguda del Sant Pare Benet XVI a casa nostra, enmig de contradiccions, i el seu missatge tinguin un balanç positiu per comprometre’ns més tots a viure per a Ell, amb Ell i en Ell que és el nostre destí final, Déu.
Francesc Xavier de Dou
Fa 11 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada