L’evangeli d’aquest diumenge ha estat escapçat, perquè hauria de continuar amb els versets 22-31, que allarguen la paràbola que avui escoltem. “Després digué als seus deixebles: ...fixeu-vos com creixen les flors: no treballen, ni filen, però us asseguro que ni Salomó, anava vestit com cap d’elles...
No busqueu, doncs, què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. Això tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat...”. Potser algú va pensar que es podria titllar Jesús de providencialista, de naïf, fins i tot, d’ingenu. Per actualitzar el missatge evangèlic no cal aigualir la utopia. S’ha de reflexionar sobre l’entorn de Jesús. Rodejat de gent que només pot treballar quan hi ha collita o pescar tot just per alimentar la família, l’immediat és sempre urgent.
Jesús ja sap que sense treball no hi ha pa (traduït: “sense economia productiva no hi ha possibilitat de benestar social”). Però Jesús, que tampoc té un lloc on reposar el cap, ha d’animar els seus: ells, tot caminant per la pols i la sorra, encara poden aturar-se i gaudir dels lliris del camp, del vol dels ocells, de les estrelles de la nit al desert. Jesús sap que això no treu la gana, però els invita a ser poetes en la pobresa, a estimar la seva vida.
El materialisme que envaeix la nostra societat, sembla una espècie d’esperit viu i aliè als humans, al qual atribuïm tots els mals i defectes que detectem en les nostres relacions humanes. El nostre horitzó més immediat és com aconseguir tenir més diners, com situar-nos millor, com tenir un bon pis, com lluir un cotxe de gamma alta, com fomentar les relacions de classe, i en funció d’aquests objectius ens construïm una ètica de relació entorn al més sagrat dels principis: la defensa del nostre benestar.
En èpoques de crisi com la d’ara, això no canvia pas. Al contrari, el sobreesforç per mantenir els objectius que ens hem marcat resulta ser un cau d’angoixes i de frustracions. El cas és que, sense posar-nos vermells, ens queixem que el nostre entorn s’ha tornat individualista, egoista, envejós, presumptuós, despectiu, violent, maltractador, etc., però tot això no ho atribuïm a la nostra manera de pensar i de fixar els nostres projectes, sinó que ho expliquem de manera abstracta, recorrent a l’“esperit materialista” de la nostra època, un fantasma que ningú no sap on és, però que planeja arreu i ens ofega de tal manera que ens impedeix gaudir d’allò que tenim, si no ho tenim tot i tal i com ho volem.
Jesús va al nucli de la qüestió: la vida no ens tracta a tots igual. És cert. Hi ha rics i pobres, però la vida no es pot viure amb l’angúnia de posseir cada dia més. No es pot contemplar una posta de sol amb el mòbil a la mà. Sense un xic de poesia la vida que tenim no la gaudim i se’ns escolarà entre els dits sense haver fet l’únic negoci pendent
Anton Ramon Sastre
Fa 3 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada