23 d’octubre 2009

Mn.Rovira Belloso, a l'Assemblea

El passat dilluns dia 19 a les 9 del vespre es va celebrar la primera Assemblea del curs amb una vuitantena de persones que es van reunir per escoltar Mn. Josep Maria Rovira Belloso que va parlar de "Com ha de ser la vida del cristià d’avui".

Maite Cura, del Consell Pastoral, va presidir la taula. Mn. Lluís Saumell va presentar Mn. Rovira i el va definir no com un teòleg de laboratori sinó com un teòleg al servei de la pastoral.

Mn. Rovira Belloso va plantejar la seva ponència en cinc centres d’atenció:

1 – La construcció de la personalitat humana i de la consciència del cristià
Essent estudiant a Roma als anys cinquanta hi havia dues coses que li cridaven l’atenció: una, l’existència d’un cristianisme que tenia un gruix humanista considerable: democràcia, drets humans, treure la fam del món, eslògans d’un cristianisme pre-conciliar però que preludiaven el Vaticà II, i l'altra, la presència a Europa d’intel·lectuals i de polítics cristians que donaven concreció a aquella ideologia cristiana i humanista.

Què passava? Que Déu infinitament bo i l’home pecador són molt a prop i de tant en tant Déu alena amb força sobre l’home. Déu és molt a prop de l’home, criat a la seva imatge i semblança i això fa que l’home tingui capacitat d’estimar, i per tant consciència espiritual amb capacitat de decidir i d’actuar en bé dels altres.

2 – La fe no és solament una creença en Déu sinó una experiència de Déu
La vida cristiana està formada per creients que no solament tenen una creença; l’escalf de la creença és l’experiència de Déu.

“Els cristians del segle XXI seran místics o no seran” deia Karl Rahner. Mn.Rovira hi està d’acord, però no com aquells que en podríem dir “místics de primera categoria”(Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu, etc.), sinó d’aquelles persones que a través de la pregària, d’alguna manera, experimenten com Déu és compassiu i misericordiós, que no ens deixa ni en el sofriment ni en la joia, ni davant de les decisions difícils de la vida, i que ens empeny cap als germans nostres més desposseïts.

És arribar a una amistat personal amb Déu carregada de respecte.

Sense aquesta experiència no valdria res que ens omplíssim la boca dient que nosaltres som catòlics del Concili Vaticà II. Què vol dir ser del Concili? Glorificar Déu i ser testimonis de Déu en el servei al proïsme.
3 – Cristians que viuen l’Eucaristia i que actuen
Cal entrar en el misteri de Déu, amagats en Crist, vivificats per l’Esperit, per tal de tenir el cor nou, capaç no només de veure i judicar, sinó d’actuar.

En l’Església, la celebració litúrgica és la “casa comuna” de tots els creients feta de paraula i de símbols, és com una catedral invisible i visible alhora, perquè Crist baixa al nostre espai i al nostre temps per adonar-nos de la presència de Déu.

Va fer tot seguit un repàs de l’any litúrgic qualificant-lo de meravellosa roda del temps i com un dels tresors més grans que posseeix l’Església, que cal explicar bé ja en la catequesi infantil, i que el cristià viu immers en la litúrgia que té per centre l’Eucaristia del diumenge. En l’any litúrgic hi ha lloc per a la mística ja que escoltem la Paraula de Déu i li agraïm els sagraments que ens endinsen en la comunió amb Déu. Es tracta de viure la fe que “baixa del cel”. Hem d’actuar com Crist actuava i mostrar com Ell la nostra unió amb el Pare. Hem d’escoltar, acollir, estimar, perdonar, i no servir-nos dels altres sinó servir als altres.

En aquest punt Mn. Rovira Belloso va repassar les parts de la Missa i es va estendre en la rica significació que des del seu punt de vista té el “Glòria”, del que va dir que és un himne bell i primitiu, l’original del qual és en llengua grega i una versió llatina sembla que es llegia ja en l’època del Papa Telesfor (128-139), i que va fer cantar-lo ja en la missa de la nit de Nadal.

4 – Del cristià agraviat al cristià emprenedor
El Senyor ens ho ha donat tot. Som rics: tenim l’Esperit Sant que ens dóna la fe, l’esperança i l’amor gratuït i actuant. Si una cosa et sembla criticable en l’Església, en comptes de recobrir-la amb una paraula crítica compensa-la amb obra que doni gruix a la justícia i a la caritat eclesial, no en facis un greuge ni et quedis trist per no dir empipat. Fes tot el que puguis i quan no puguis més, prega.

"Ecclesia semper renovanda", però no es renova, o es renova poc i molt lentament i això fa patir perquè avui no tenim aquesta esperança, més aviat anem fent, no és calent ni fred, és tebi. Per donar vida i vigor a l’Església, més que la crítica hi ha unes accions a fer: dedicació preferent de preveres i laics a fer de cada comunitat un àmbit de lloança a Déu i que en les celebracions el més important sigui la rebuda de la Paraula i la Presència de Jesucrist; que cada comunitat sigui un centre expressiu d’ajut als pobres i als malalts; oferir un servei de catequesi adient tant per als cristians convençuts com per als indiferents i allunyats. Benet XVI exhorta a “obrir llocs d’experiència de la fe a aquells que cerquen Déu”.

5 – Realisme
Saber estar en el nostre lloc, el lloc oportú i necessari per veure què li passa a la gent que està entorn nostre. L’Evangeli és ple d’expressions que conviden al realisme: la paràbola dels dos fills que el pare crida a la feina, un li diu que sí i no hi va i l’altre li diu que no pot i hi va. O els nens que no sabien riure ni plorar. Entendre que la vida està feta de goigs i de penes. Hem de saber plorar amb els qui ploren i riure amb els qui riuen.