Comunitat Cristiana Sant Ildefons | Barcelona

Aquest divendres, 7 d’agost, ha mort Mn. Lluís Bonet, que va ser rector de la parròquia de la Sagrada Família durant vint-i-cinc anys. Mn. Bonet també va col·laborar amb Sant Ildefons a finals dels anys seixanta i, en diverses ocasions, ens va acompanyar en efemèrides i celebracions, com ara en la conmemoració 75è aniversari de la parròquia, tal com es pot veure amb la fotografia que il·lustra aquesta entrada, 

Alguns familiars i amics seus formen part de la nostra comunitat, fet que fa encara més proper el record de Mn. Bonet.

Com a record del seu testimoniatge a la nostra parròquia, reproduïm l’article que va publicar al diari Avui el 27 de juny de 1978, dedicat al primer rector de Sant Ildefons.

Mossèn Saguer, rector renovador

Una tarda de primavera férem cap amb la meva família a la capella del Col·legi de les Dames Negres de la Travessera de Gràcia, temple provisional de la parròquia de Sant Ildefons. El doctor Lluís Carreras havia de batejar la filla primera del meu germà gran. Mossèn Narcís Saguer ens va rebre cordialment. Jo encara no el coneixia. Tot seguit vaig comprendre que entre els dos capellans hi havia una sintonia. Celebrat el baptisme, vaig dir-me per mi mateix: «Aquest rector fa les coses d'una manera que em convenç...» Aquell contacte il·luminador es féu molt més explícit quan gairebé a les portes de la seva jubilació, l'any 1968, vaig començar a col·laborar a la parròquia.

Mossèn Saguer, cal situar-lo dins el moviment de renovació pastoral del nostre país inaugurat en el Congrés Litúrgic de Montserrat de l'any 1915. Format en els Seminaris de Girona i Barcelona, immediatament a la seva ordenació sacerdotal, l'amabilitat joiosa de Felip Neri el captivà... Tot estant atent als nous corrents de l'Església a Europa: això el portà a traduir les obres del cardenal Mercier. Tanmateix, ben aviat es posà a treballar en l'ampli camp de la parròquia, que no deixà mai. Com el seu Empordà, s'obri a tots els horitzons: atengué el servei de Déu en la litúrgia; es preocupà de la promoció cultural de les persones; estigué disposat al diàleg, pacientment, però enèrgic; fou capdavanter en el camí de l'ecumenisme amb els altres germans cristians i amb els jueus; no es va creure amo de la parròquia, sinó servidor, per això, encara en plena vigoria, la deixà a d'altres mans...

El diumenge, durant les misses, el senyor rector no es quedava al confessionari, com se solia fer. Jo el recordo, sempre que podia, fent de comentador o animador del cant. S'esforçava perquè els fidels participessin activament en la celebració eucarística. I, segons ell explicava, sempre tingué aquesta preocupació. Tenia molt clar que la litúrgia era cosa de tots.

Amb l'esperit de construir comunitat, meticulosament, no oblidava mai de recordar en les misses del diumenge els difunts de la setmana, els nou batejats i els novells esposos. Els feligresos de Sant Quintí de Mediona, on estigué immediatament després de la guerra civil, m'han explicat que els invitava a cantar aquell cant, em sembla, de mossèn Romeu, «Som germans, tots rics i pobres, fora lluites i rancors...»

Parlava i predicava pausadament. Es preparava. Així atenia la situació de les persones i sabia què havia de dir. Per això, sense haver-ne estat testimoni, me l'imagino aquell dia, quan el qui fou director de «La Vanguardia Española» l'increpà perquè havia predicat en català com es mantingué serè amb una resposta justa i contundent. Per ell, la parròquia de Sant Ildefons, gairebé tota sola, va acollir els cristians de classes benestants i intel·lectuals fidels a Catalunya i desitjosos d'un culte digne. Els qui hem estat veïns des de sempre d'aquella zona ho sabem molt bé. Però precisament perquè va saber defensar els drets de Catalunya fou amatent amb les noies empleades de la llar, immigrades, en el barri de Sant Gervasi. Dic això perquè m'encoratjà a fer-hi un bon treball.

I, en aquest ràpid record, vull dir, finalment, com els capellans que ens posàrem a col·laborar amb ell a les portes del seu retir ens aplegàvem a dinar junts. Ell hi era amb il·lusió, amb delicadesa. Ens ensenyà a caminar segurs i sense pressa, però sense aturar-nos.

Lluís Bonet i Armengol