Comunitat Cristiana Sant Ildefons | Barcelona

Un dels temes que tractaven era el valor de la paraula i la manera com havíem de comunicar-nos amb els altres. Amb aquesta finalitat dedicaven moltes pàgines al llenguatge. Entre altres coses, recomanaven no insultar, no dir paraulotes, no cridar, parlar amb respecte als grans, no burlar-se dels companys i evitar els malnoms ofensius. Molts manuals insistien que les paraules podien fer tant de mal com les accions i que una persona ben educada havia de saber dominar el seu llenguatge.  

Amb enyorança he recordat aquests vells tractats perquè, en els nostres dies, ha desaparegut en moltes tribunes la bona educació en el parlar. Un dels llocs on aquest mal és més evident és en l’àmbit polític. Cada dimecres, al Parlament espanyol, lloc on la paraula té una preeminència especial, d’aquí el nom de «Parlament», s’hi escolten insults personals i qualificatius que denigren molt més qui els pronuncia que no pas aquells a qui van dirigits. Aquest virus també ha contagiat articles de diari i tertúlies. Hom té la impressió que la paraula grollera ha substituït allò que hauria de ser propi d’una bona governança: el control de l’acció del govern, la confrontació de projectes i la presentació d’alternatives.

Però no és només en el camp de l’acció i l’opinió política que aquest mal s’ha estès. També ha arribat a molts altres àmbits de la societat i, malauradament, ha contagiat alguns membres destacats de l'Església espanyola. Amb molta humilitat, i sense cap pretensió de donar lliçons a ningú, però també amb fermesa, manifesto la meva profunda disconformitat amb les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola. No em sembla correcte  utilitzar unes paraules del papa Lleó XIV, que, al seu torn, feien referència a una cita de sant Agustí, per qualificar de «lladres» l'Estat espanyol, encara que després les matisés dient que no es referia només al Govern, sinó al conjunt dels estaments de l'Estat. La paraula, que hauria de ser instrument de diàleg i de pau, es converteix aquí en font de confrontació.

Em sembla molt oportú recordar un fragment de les paraules de Lleó XIV al Parlament espanyol: «La pau no és només una realitat política o institucional. També neix en la consciència, allà on la rancúnia, la indiferència i l’odi cedeixen espai a la reconciliació. Per això, s’instaura i es protegeix també a través del llenguatge. Les paraules poden obrir camins o tancar-los; poden il·luminar la realitat o deformar-la fins a fer impossible la trobada. Els qui exerceixen una responsabilitat pública tenen, per això, una obligació especial de custodiar la paraula per “desarmar el llenguatge). La fermesa no exigeix menyspreu; la discrepància no comporta humiliació.» (Lleó XIV, Parlament Espanyol, 8 de juny de 2026.)

En el llibre dels Proverbis llegim: «Les paraules suaus són un arbre de vida, però una llengua perversa trenca l’esperit» (Pr 15,4).

Parlem bé i, com ensenyaven els antics manuals, siguem educats.

 Josep m Jubany