SANT ILDEFONS

Però el cec ha fet una troballa amb Jesús que el sosté, li dona suport i conviccions. El seu procés de fe, testimonial encara que al començament no del tot conscient però sí acceptat, arriba a la maduresa. Primer diu: “Aquell home que es diu Jesús...”. Segon, contesta: “És un profeta”. Tercer, confessa: “Hi crec, Senyor”. I l’adorà. Ha fet una experiència de fe viva.

Mentre el recorregut vital del cec s’eixampla, els seus veïns queden confusos, els seus pares, en silenci, i els fariseus, dividits, contrariats i enrocats en les seves pròpies seguretats i en la seva moral legalista. Aquests tenen davant seu la Llum del món; se senten interpel·lats pel seu missatge, tanmateix decideixen tancar-se. Per això, parlant amb ells, conclou Jesús que, si fossin cecs, no tindrien culpa, però, com que diuen que hi veuen, la seva culpa persisteix. I és que la prepotència i l’arrogància són símptomes de ceguesa.

Per tant, quan ens trobem en situacions de foscor, d’incertesa global, amb la presència escandalosa del mal, i ens costa creure en la bondat de la humanitat, mentre alhora ens veiem molt petits per revertir-ho tot en positiu, no hem d’entrar en l’espiral del desànim ni paralitzar-nos per la por, perquè aquesta és l’hora favorable per respondre a la pregunta existencial que fa Jesús: “Creus en el Fill de l’home?”.

Això ens obliga a aturar-nos i a obrir-nos al diàleg tu a tu amb Jesús i a preguntar-nos: Quina és la llum que em guia? Quina és la font en què bec i em rento? Crec que, des d’un horitzó desolador, es pot arribar a la llum i obrir una escletxa d’esperança? Si el tracte amb Jesús va capgirar la vida del cec, per què no hauria de canviar la nostra? Doncs permetem que l’Esperit treballi en nosaltres, que Jesús, Llum del món, toqui les nostres ferides i, amb senzillesa, seguim les seves indicacions.

Esther Bochita