SANT ILDEFONS

Jubany va recordar com Torralba, nascut i criat al barri de Sant Gervasi, ha col·laborat moltes vegades amb aquestes iniciatives del CIC. Va destacar la seva impressionant bibliografia de més d’un centenar de llibres, entre els quals L’anatomia de l’esperança, recentment premiat amb el Josep Pla, i el seu paper clau a la comissió teològica de la Sagrada Família. Allà assessora arquitectes i artistes, al costat de mossèn Armand Puig i mossèn Joan Torra, especialment en la delicada façana de la Glòria.

Torralba va iniciar la seva xerrada amb una pregunta provocadora: «Com pot algú descriure la vida eterna, allò que ningú no ha vist mai?» Va comparar Gaudí amb poetes com Maragall o Dante i amb músics com Bach o Schubert: «La poesia i la música transporten fàcilment cap a l’invisible, però Gaudí ho fa amb pedra, un material pesant.»

La façana de la Glòria de la Sagrada Família, que té un període d’execució calculat en 8-10 anys, serà, en el millor dels casos, un «pàl·lid record», donada la complexitat de representar l’espiritualitat. Com va dir el conferenciant, això també passa amb els conceptes: «Intentar posar Déu dins d’un concepte és un error, perquè Déu transcendeix tot concepte, tota categoria, tota metàfora, tota al·legoria i, per descomptat, tota representació.»

Torralba va explicar que a la Sagrada Família hi ha moltes representacions de Déu, però cap d’elles expressa què és Déu en essència. Hi ha una mà, i dins d’aquesta mà hi ha un ull. La mà indica direcció, també indica proximitat, i l’ull indica algú que vetlla, que està atent, però també algú que ho veu tot. Però Déu no és ni una mà ni un ull. La representació d’un ancià tampoc s’escau a Déu, perquè, per definició, Déu és etern. Per tant, no és algú que pugui envellir, ni algú que hagi nascut, ni algú que morirà. És algú que és, ha estat sempre i no deixarà de ser. Així, la representació d’un ancià, ni que sigui venerable, no deixa de ser un antropomorfisme. Per tant, la tasca és summament complexa i «qui tingui l’audàcia de representar-ho en la façana de la Glòria de la Sagrada Família tindrà un repte descomunal, extraordinàriament difícil.»

Des d’un angle gaudinià, Torralba va desgranar les idees extretes a partir dels Àlbums del Temple (1914-1925), on es descriu què s’ha de representar en aquesta façana. És un document del qual va vetllar Antoni Gaudí, encara que no el va escriure. En ell es diu que la façana de la Glòria ha de representar quin és el destí de la vida humana: una espècie de festa permanent, eterna, inacabable. Vol dir que els rostres que han de ser representats allà han d’expressar festivitat, goig, plenitud, llum. I això ha d’ocupar tota la part central de la façana. D’altra banda, Gaudí imaginava la vida de la glòria com a poblada, no solitària ni desèrtica. En els àlbums apareixen màrtirs, sants, beats, doctors de l’Església i un munt de figures de diferents procedències que ja participen d’aquesta vida.

Els pensaments de Gaudí, recollits pel seu deixeble Isidre Puig Boada, revelen la glòria com a «llum que que dona joia i la joia és l’alegria de l’esperit», i plasticitat: cossos flexibles i espirituals, no rígids com ho són els mortals.. Torralba va insistir que Gaudí també és un contemplatiu de la naturalesa. Segons ell, tota la naturalesa ja aboca aquesta glòria de Déu, però en un terreny finit, i d’aquesta manera la glòria s’anticipa aquí. Per a Gaudí, el món és creació de Déu i la seva glòria es reflecteix en el món. Torralba va recordar que l’arquitecte utilitzava la imatge del vitrall com a valor simbòlic: la llum és fora. La llum és Déu. La natura és com vitralls que reflecteixen la llum divina. Els vitralls reflecteixen amb diferents colors la pluralitat d’éssers que hi ha al món, i cadascun reflecteix la glòria infinita de Déu, però cap d’ells és Déu.

Hi ha una altra forma d’elevar-se cap a la glòria, que és l’art. L’obra bella també ens eleva. Aquesta és la finalitat de l’arquitectura de Gaudí: fer-nos transcendir, fer-nos elevar. Per això la Sagrada Família és una obra d’art total. La seva verticalitat, que fa que sigui el temple més alt del món, uneix terra i cel; les tombes a l’entrada recorden la mort, convidant a aixecar la mirada i a observar la vida.

Cap al final de la conferència, Torralba va detallar el repte actual: el mallorquí Miquel Barceló, el mexicà Javier Marín i la basca Cristina Iglesias han presentat les seves propostes escultòriques per a la façana; la comissió teològica garanteix la fidelitat al geni de Reus; es compte també amb el consell d’una comissió artística. Segurament al mes de juny, la Junta constructora de la basílica triarà la proposta. Va aclarir que els tres artistes tenen «estils madurs i diversos; però podrien col·laborar realitzant cada un nivell diferents de la façana

Amb aquesta xerrada, Francesc Torralba va posar el punt final al cicle quaresmal «Travessar la nit fosca», que va començar amb Ignasi Moreta parlant sobre «Mort i eternitat en la poesia de Joan Maragall». Les dues sessions han convidat a mirar la fe a través de l’art i el pensament. La lectura espiritual de Gaudí i de Maragall han deixat la sensació que la glòria, més que una promesa llunyana, pot començar a intuir-se en la vida quotidiana.