SANT ILDEFONS

Ja hem comentat que la paraula “esperança”, com a substantiu, no apareix mai en els evangelis ni en el llibre de l’Apocalipsi, que són, justament, els llibres en els quals, d’una manera més explícita i immediata, podem tenir notícies directes sobre Maria i les circumstàncies que l’envoltaren en diferents episodis de la seva vida. Els altres llibres del Nou Testament, en els quals sí que podem trobar la paraula “esperança”, especialment en les cartes de sant Pau, són llocs on es fa referència a Maria en relació amb el paper i la funció que se li atribueix en l’obra duta a terme per Jesús, però es tracta ja d’una reflexió més avançada de la comunitat cristiana.

Aquí ens interessa fixar-nos en els textos evangèlics que fan referència a l’actitud de Maria en aquells episodis en què ella, de manera directa o indirecta, acapara l’atenció d’una part de les escenes. Sense voler fer una tria exhaustiva dels textos, podríem classificar-los en dos grups: aquells en què Maria expressa personalment el seu sentir davant d’un fet concret o és l’evangelista qui acaba explicitant el sentiment de Maria en el context del fet que es narra; i després trobem aquells textos en què hi ha referències genèriques del mateix evangelista o de les persones que surten en els seus relats, que volen aclarir o especificar quin és el lloc que ocupa Maria, segons el seu parer. Aquesta distinció no sempre és neta i clara, però la diferenciació només pretén ajudar-nos a comprendre quina és l’actitud i la consciència de Maria enmig dels fets que es narren.

Com que, en qualsevol dels casos, es tracta de textos que caldria tenir en compte si es volgués fer una biografia de Maria, els agrupem en dos apartats diferents:

Moments de presència

• L’anunciació: és a “una verge de Natzaret” (Mt 1, 23; Lc 1, 38, paraules de Maria)
• Ella és promesa a Josep, de la casa de David (Mt 1, 24; Lc 1, 27)
• Embarassada, visita Isabel (Cant del “Magnificat”): Lc 1, 38-55
• Naixement de Jesús (Mt 1, 25; Lc 2, 3-7)
• Adoració dels pastors (Lc 2, 8-20) → v. 19: “ho guardava tot en el seu cor”
• Adoració dels savis d’Orient (Mt 2, 1-12)
• Presentació de Jesús al Temple: benedicció de Simeó (Lc 2, 25-35)
• En el Temple entre els mestres de la Llei (Lc 2, 45-52)
• Noces de Canà (Jn 2, 1-11)
• Al peu de la Creu (Jn 19, 25-27)

Referències i consideracions

• Apareix al llistat genealògic de Mateu (Mt 1, 16-18 / Lc 3, 23)
• A Cafarnaüm amb els germans de Jesús i els deixebles (Jn 2, 12)
• A Jerusalem amb els germans (Fets 1, 12-14)
• A Natzaret: “fuster, mare, germans i germanes” (Mc 6, 1-4; Mt 13, 53-57)
• A Cafarnaüm: Beelzebul (seny) – mare i germans (Mc 3, 31-35; Mt 12, 46s)
• Maria, mare de Jesús → ella fa la voluntat de Déu (Lc 11, 27-28)
• Himne de lloança popular: “Vita, dulcedo, et SPES NOSTRA, SALVE” del Salve Regina.
El seu autor: Adhemar (Adémar, Aimar o Aelarz) de Monteil, figura principal de la primera Croada (Papa Urbà II) i bisbe de Le Puy (1087). Va morir a Antioquia, després d’haver-la alliberat (1098).

CONCLUSIONS

• Maria se sap i es confessa “humil”, “petita”, “esclava”, però és conscient que amb ella s’inicia el compliment de les “Benaurances del Regne” i de la “Promesa de Salvació” (cant del “Magnificat”).
• Maria confia en la paraula del Senyor i en la seva força en el moment de l’anunciació (Lc 1, 38) i en les noces de Canà (Jn 2, 1-11). Els elogis de Jesús a la seva mare: Mc 3, 31-35; Mt 12, 46ss; Lc 11, 27-28.
• Maria medita en tot moment el misteri que envolta el seu Fill: des del seu naixement (Lc 2, 19), quan el retroba en el Temple (Lc 2, 48), fins al peu de la Creu (Jn 19, 25-27). És amatent als fets que succeeixen al seu entorn.
• L’esperança de Maria neix de la profunda fe i confiança en la persona del seu Fill, que és fruit de l’amor gratuït de Déu.
• Maria és verge i mare.
• La fe, l’esperança i la caritat cristianes són virtuts fruit del do i la bondat de Déu, que requereixen atenció humil, meditació i recerca de la promesa feta per Déu i complerta en la persona de Jesús, el Salvador.

Com diu Francesc Xavier Vitoria, “el cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però en cap cas les seves característiques, favorables o no a l’esperança intrahistòrica, poden condicionar el contingut de la virtut teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la promesa de Déu”. Una promesa ja complerta indiciàriament en la persona de Jesús, com intueix Jürgen Moltmann.
(Cuaderno CJ, número 239, novembre 2024: “Dar razón de la esperanza en tiempos de incertidumbre”)

Anton Ramon Sastre