SANT ILDEFONS

Quan la pregària és acció i esperança

Les lectures d’avui ens recorden que la fe no es rendeix: persevera, confia i lluita per la justícia, sabent que Déu camina al costat dels qui no perden l’esperança.

La primera lectura (Ex 17, 8-13) pot incomodar-nos perquè associa Déu amb la guerra, una idea que avui ens costa d’acceptar. Però el missatge de fons no és la violència, sinó la confiança en Déu més enllà de la força humana. El poble de l’Aliança no venç per les armes, sinó per la fidelitat al bé i per la fe que sosté fins i tot en les situacions complicades.

En la carta de Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2) se’ns anima a mantenir aquesta confiança i a romandre ferms en els ensenyaments rebuts, mantenint la fe viva malgrat que els temps puguin ser hostils. Déu no “dicta” els textos, sinó que actua dedins les experiències de les persones. Així, la Paraula de Déu pren cos en la història i l’Esperit actua en la vida concreta d’aquells que mantenen la fe enmig de la dificultat.

La confiança que Pau demana la trobem a l’Evangeli d’avui (Lc 18,1-8) en la vídua persistent. Aquesta dona, doblement vulnerable per ser vídua i dona, representa la resistència dels qui reclamen justícia enmig d’una societat que discrimina els més febles. No cedeix ni es resigna. La seva pregària és acció, perseverança i lluita per la dignitat. Jesús la presenta com un exemple de fe activa, de confiança en un Déu que escolta els clams dels oprimits. I d’una mena o altra, molts tenim febleses que ens oprimeixen.

Déu es fa present en aquests crits, en aquelles petites victòries quotidianes i en l’esperança tossuda que no es rendeix. La vídua en surt victoriosa perquè no perd mai la confiança ni deixa de lluitar. També nosaltres som cridats a mantenir viva aquesta fe, a creure que la justícia de Déu pot obrir camí fins i tot quan tot sembla tancat. Sense aquesta confiança i aquest coratge, hi haurà molts crits d’indignació que no ressonaran.

La fe no ens aparta del món, sinó que ens hi arrela més profundament. La pregària no és evasió ni ritual buit, sinó diàleg amb Déu que desperta la consciència, en el qual hem d’escoltar més que no pas parlar. Pregar no és esperar miracles, sinó viure prop de Déu perquè la seva justícia es reflecteixi a la nostra vida.