SANT ILDEFONS

2- Propietat privada

Rerum Novarum

2. Per solucionar aquest trastorn, els socialistes, incitant l’odi dels indigents contra els rics, volen acabar amb la propietat privada dels béns, considerant millor que, en el seu lloc, tots els béns siguin comuns i administrats per les persones que governen el municipi o el país. Creuen que amb aquest traspàs dels béns dels particulars a la comunitat, distribuint per igual les riqueses i el benestar entre tots els ciutadans, es podria guarir el mal present. Però aquesta mesura és tan inadequada per resoldre el conflicte que, fins i tot, arriba a perjudicar les mateixes classes obreres; i és, a més, summament injusta perquè exerceix violència contra els legítims propietaris, altera les competències de l’Estat i altera l’odre social.

Fratelli Tutti

120. Torno a fer meves i a proposar a tothom unes paraules de sant Joan Pau II, la contundència de les quals potser no ha estat prou advertida: «Déu ha donat la terra a tot el gènere humà perquè sostingui tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar cap persona». En aquesta línia recordo que la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i en canvi ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada. El principi de l’ús comú dels béns creats per a tothom és el primer principi de tot l’ordenament ètico-social, és un dret natural, originari i prioritari. Tots els altres drets sobre els béns necessaris per a la realització integral de les persones, inclosos el de la propietat privada i qualsevol altre, no han de destorbar, sinó al contrari, facilitar la seva realització, com afirmava sant Pau VI. El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi del destí universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que s’han de reflectir en el funcionament de la societat. Però passa sovint que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, deixant-los sense rellevància pràctica.

Comentari:

Les dues encícliques, en el fons, coincideixen a l’hora d’acceptar la propietat privada. No la veuen ni com un dret absolut ni sense condicions: totes dues remarquen que sempre s’ha de pensar en el bé de tothom, i avisen que si es fa servir només en benefici propi pot acabar generant greus injustícies.

Quan es va publicar la Rerum Novarum, la situació era força tensa: hi havia por de revoltes per part dels treballadors, donats els abusos i la dura realitat de les fàbriques. Lleó XIII defensa la propietat privada com un dret bàsic i s’oposa a la idea que es pugui eliminar o col·lectivitzar. La crítica que fa al «socialisme» d’aquella època és contundent, però la paraula «socialisme» no té exactament el mateix significat que el que li atorguem avui en dia. L’encíclica no qüestiona el sistema capitalista, almenys no de manera directa, i es nota que prioritza mantenir l’ordre social i evitar enfrontaments. De fet, fa una mica de paper paternalista davant els obrers, com si volgués calmar els ànims i protegir els més vulnerables, però sense posar realment en dubte les bases socials de l’època.

En canvi, Fratelli Tutti parteix d’una mirada més àmplia: Francesc recorda que, abans de qualsevol propietat, el que compta és que els béns siguin per a tothom. De fet, cita altres papes com Joan Pau II i Pau VI, per reforçar aquesta idea. No posa el focus en el socialisme, sinó en l’excés d’individualisme, i adverteix sobre la tendència a donar més pes als drets de propietat que als drets humans. Francesc parla de responsabilitat compartida i fa una crida a una fraternitat que va molt més enllà de fronteres i interessos particulars. Això sí, no demana abolir la propietat privada, però sí que la relativitza, tot dient que només té sentit si serveix el bé comú.

El que ens volen dir ambdues cartes és força senzill: la propietat privada no pot ser un dret absolut i els béns han de ser compartits per a benefici de tota la societat. Cal posar-hi límits i garantir que no serveixi només per afavorir uns pocs. Si no canviem de veritat com es distribueixen les coses, sempre hi haurà gent que en sortirà perjudicada, encara que es parli molt de solidaritat. No hi ha suficient amb bones paraules, fa falta fer canvis estructurals perquè ningú no quedi enrrere.