SANT ILDEFONS

Davant un auditori d’unes cent-trenta persones, Melloni va exposar una visió d’un tema que «ens pertoca a tots en primeríssima persona, perquè tots hem nascut i tots partirem». La seva mirada es va allunyar del temor i el desconsol, convidant a comprendre la mort com una transformació cap a una plenitud més gran, i no com un final. Des d’una perspectiva teològica i filosòfica, però també amb una profunda sensibilitat humana, va defensar que la mort no representa una ruptura amb la vida, sinó una travessa cap a una realitat més fonda.

Segons el conferenciant, un dels grans errors de la nostra cultura és haver confós perdurabilitat amb eternitat. L'ésser humà anhela l'eternitat, no la perdurabilitat. La perdurabilitat és una qüestió d'afegir anys i anys de conflicte. Va destacar que no pot ser que tinguem persones acumulades en grans centres, esperant la seva fi sense una atenció digna i personalitzada. Hem de ser coautors de la nostra pròpia mort, i no simples espectadors del nostre final.

També va afirmar que és un error pensar que Déu és l'amo de la vida i de la mort. Melloni afirmà que Déu no és un amo, és la font de tot. Però la paraula «amo» és una paraula antropocèntrica projectada sobre el diví, que és el que ens ha fet veure Déu com el sobirà superior a tots, al qual ens havíem de sotmetre. La idea d'un Déu poderós i sobirà, que mana i castiga, ja no s'aguanta. Aquesta imatge de Déu ha caigut i la crisi religiosa actual ve, en part, d'això.

En la seva exposició, Melloni va insistir en la necessitat de reconciliar-nos amb la nostra finitud. Va destacar que la societat contemporània tendeix a evitar o disfressar la realitat de la mort, però aquest fet inevitable és, paradoxalment, el que ens ajuda a dotar de profunditat i sentit la vida.

Un dels punts centrals de la seva intervenció va ser la idea que aprendre a morir és també aprendre a viure. Segons el jesuïta, aquest procés implica deixar anar seguretats, pors i aferraments per obrir-se a una vida més plena. La mort, lluny de ser una pèrdua, és un alliberament i una crida a confiar en el que ens transcendeix. Aquesta visió, arrelada en la tradició cristiana però oberta al diàleg amb altres espiritualitats, convida a veure la mort com un passaport cap a una realitat més plena.

A partir d’aquesta reflexió, Melloni va connectar la seva visió amb la figura de Jesús de Natzaret, considerat el model perfecte de la unió entre allò humà i allò diví. Segons ell, Jesús va assolir la plenitud de l’existència i nosaltres, com a membres del seu cos místic, seguim aquest mateix camí. Així doncs, la mort, lluny de ser un final tràgic, es presenta com un retorn a la plenitud divina, una transició que hauria de ser viscuda no amb por, sinó amb alegria i celebració.

Per reforçar aquest punt de vista, Melloni va fer referència a testimonis d’experiències properes a la mort, que sovint relaten la sensació de sortir del cos, la trobada amb éssers de llum o familiars difunts, la revisió de la pròpia vida amb gran claredat i la percepció d’una realitat més intensa i plena. Aquestes experiències, segons ell, suggereixen que la consciència no està limitada pel cervell i que la realitat és molt més àmplia del que percebem.

En aquest context, l’antropòleg també va abordar temes com l’eutanàsia i el suïcidi. Va defensar que la vida és una invitació, no una obligació, i que qualsevol decisió presa amb consciència i llibertat ha de ser respectada. No obstant això, va fer una distinció entre «lliurar la tovallola», entès com un acte conscient i en pau, i «llençar la tovallola», com en el cas del suïcidi impulsat per la desesperació, que sovint deixa una forta empremta de dolor en els qui queden.

Finalment, la sessió va concloure amb un interessant torn de paraules on els assistents van compartir les seves pròpies experiències i reflexions sobre la mort i la vida. El diàleg, marcat per un profund respecte i una notable obertura espiritual, va permetre als presents aprofundir encara més en els temes tractats per Xavier Melloni.

Aquesta trobada, amb la seva profunda càrrega d’esperança, va evidenciar com la mort, lluny de ser una fi temuda, pot ser percebuda com un pas cap a una realitat més plena i transcendental. En aquest sentit, el cicle de conferències quaresmals «Què podem esperar?» continua oferint a la comunitat un espai per a l’exploració d’aspectes fonamentals de la vida i la fe, convidant-nos a viure la nostra existència amb més profunditat, confiança i esperança.