SANT ILDEFONS

La nostra existència humana és similar a un llarg pelegrinatge per un espai i un temps els quals ens sentim nostres, però que alhora ens resulten fascinants i misteriosos. Posar-se en camí, pelegrinar, implica decisió d’emprendre una aventura cap a una meta que es considera sempre desitjable, però al mateix temps amb la consciència que l’itinerari estarà ple de dificultats a superar, tot i que se sap d’antuvi que, més tard o més d’hora, l’objectiu final s’atansarà. Qui ha fet l’experiència de pelegrinar sap prou bé que, encara que el camí sigui llarg, té l’avantatge que un no s’hi troba mai sol. És un camí en el qual hi conflueixen i s’hi troben moltes i diferents persones que tenen un mateix objectiu i una mateixa meta, cosa que fa que les dificultats es puguin superar amb més facilitat.

El papa Francesc vol que durant l’Any Sant del Jubileu 2025, tots els membres de l’església siguem pelegrins d’esperança: siguem on siguem i ens trobem allà on ens trobem, hauríem de ser testimonis i portadors d’esperança per a tots els homes i dones del nostre món. Encara que en el camí sempre hi ha forces negatives que inoculen pessimisme, maledicència i odi, l’esperança del cristià és ferma perquè es fonamenta en la presència de l’Esperit de Jesús en el cor de l’Església. I en aquest punt el Papa cita a sant Pau: “Si Jesucrist ha mort, si ha ressuscitat, i a més està a la dreta de Déu pregant sense parar per nosaltres, ¿qui serà capaç, qui, d’arrencar-nos lluny de Crist que ens estima així? ¿Tribulacions o angoixa o persecucions, o fam i nuesa, o perills, o violència? En tot això hi sortim guanyant amb l’ajut d’aquell que ens ha estimat. Perquè n’estic ben convençut: ni la mort ni la vida, ni àngels ni potències terrenals, ni present ni futur ni forces amagades, ni cels ni infern ni res del món, no és capaç d’arrencar-nos lluny de l’amor, que Déu ens ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rm 8, 35.37-39). Només la fe en el Misteri pasqual de Jesús, ens capacita prou per irradiar una esperança diferent i duradora als qui fan camí amb nosaltres, lluny de promeses de prosperitat i guanys immediats.

Per fer visible aquest pelegrinatge de la vida, l’Església, durant els anys jubilars, va instaurar un pelegrinatge simbòlic cap a la Ciutat Santa, invitant els cristians a fer-lo. Primer, la meta era arribar a la basílica de Sant Joan del Laterà, seu del Bisbe de Roma; després, la meta es va estendre a las quatre grans basíliques romanes, a Jerusalem i altres temples significatius del món. Fent referència a la visitació d’esglésies, diu el Papa: “Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el sentit de la vida. El pelegrinatge a peu afavoreix molt el redescobriment del valor del silenci, de l’esforç, d’allò que és essencial. També (aquest) any els pelegrins d’esperança no deixaran de recórrer camins antics i moderns per viure intensament l’experiència jubilar”. Posem-nos, doncs, en camí, perquè donar esperança és al nostre abast.

Anton Ramon Sastre