A l’evangeli de diumenge passat se’ns ensenyava que el cristianisme té com a fonament primordial l’amor. Avui, amb la figura central d’una dona viuda i pobra, però generosa, se’ns fa parar atenció, tal com Jesús va fer al temple, assegut davant la sala del tresor. Jesús mirava com la gent hi llançava diners i, com que eren molt rics, n’hi llançaven molts. Però heus aquí que vingué una vídua pobra que sols va llençar dues monedes d’un valor irrisori. Jesús ho veié, cridà als deixebles i els digué: “us ho dic amb tota veritat, que aquesta vídua pobra és la que ha donat més de tots. Els altres han donat el que els sobrava, però ella que ho necessitava per viure, ha donat tot el que tenia.”
La protagonista d’aquesta història de ben segur que devia tenir un paper secundari en aquella escena. Per a Jesús, en canvi, és la protagonista principal, la més important. I si ens preguntem el perquè, la resposta és perquè ella ha expressat com ningú aquest amor.
La nostra religió és la de donar i la de donar-se a si mateix. Jesús va condemnar la hipocresia dels escribes i fariseus, tal com veiem a la primera part de l’evangeli. Tot el que es dona i s’ofereix a Déu ha d’expressar l’entrega personal i servicial de qui ho ofereix; aquest és el cas de la vídua de les dues monedes insignificants. Un regal que sigui símbol del nostre afecte i del nostre amor ha d’incloure quelcom d’autodonació. Difícilment mai donarem el que hem de menester.
Donem més aviat el que ens sobra i, així, tranquil·litzem la consciència, però evitem donar-nos nosaltres mateixos a aquells que ho necessiten, aquells a qui cal escalf, temps, companyia, alegria,... un somriure, que és tot un plus d’aquest amor veritable compartit i viscut. Heus aquí perquè Jesús va venir a servir el món, donant-se és com ens va enriquir, malgrat no tenir on reposar el cap. Va passar donant-ho tot pels altres i va acabar donant-se ell mateix, que és el que recordem renovant aquest sacrifici de l’eucaristia.
No anem fent camí mirant només els nostres interessos i no mentint, pensem sobretot en aquells que amb prou feines tenen el mínim per a viure amb dignitat. Al llibre dels Fets dels Apòstols, 5-4, hi diu “No has mentit als homes, sinó a Déu!”. Com a creients, compartim el que tenim mostrant el que som i com ens estimem de veritat els uns als altres.
Francesc Xavier de Dou
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada