Sant Ildefons: Segona sessió catequesi d'adults Pasqua i Pentecosta

TROBADA 14 DE MAIG

El testimoni de l’església avui

Es tractaria de prendre el pols a la situació actual de la nostra església, en concret de l’església catòlica, de les comunitats cristianes catòliques més properes. No podem fer ara un anàlisi profund de la situació, sinó que ens hem d’acontentar més aviat en comentar quina és la percepció que nosaltres tenim d’aquesta situació en el seu conjunt. Perquè tots, qui més qui menys, parlem amb persones que també segueixen el Crist i amb elles hem compartit preocupacions i esperances, fent referència a fets concrets que coneixem o que ens comenten. Avui, ens detindrem en punts concrets que he escollit personalment per tal de centrar el diàleg, però no hi ha cap inconvenient en estendre la nostra reflexió a molts altres punts que poden ser també interessants i, si cal, podem trobar espai i temps per a tractar-los.

Quan parlem de “testimoni” no ens referim a una promulgació i formulació explícita de la fe que professem i exhibir-ho davant dels “altres”, sinó que fem referència al estil de vida que ens hem imposat, no sols ja individualment, sinó també com a comunitat. Els diumenges ens apleguem per celebrar l’eucaristia i ho fem amb una participació activa, però segurament ens adonem que col·lectivament no prenem cap decisió, ni cap resolució pràctica per dur a terme, que pugui arribar a ser transcendent o significativa. Donar testimoni no es tracta de si els “altres” se n’adonaran, sinó saber si som capaços de passar de la celebració litúrgica a un propòsit de praxis conjunta i comunitària, que tanmateix ens impliqui també a prendre decisions personals compromeses.

1. El discerniment: obertura als moviments del món

Estem immersos en aquest temps que en diem de Pasqua. Ja vam dir que a més de ser un període important de reflexió i de renovació per a la comunitat cristiana, ens l’hem de prendre com el temps limitat que tenim per fer que el “Regne de Déu” es vagi fent realitat a la nostra societat, dia a dia. No ni haurà més de temps. El Llibre de l’Apocalipsi, el Llibre de la Revelació, ens ho diu amb claredat: aquest és el temps en que l’Esperit farà noves totes les coses. Aquest Esperit és en els nostres cors, és el que ens fa de guia (“Paràclit”), el que ens dota de Saviesa, el que ens aproxima a la Veritat.

Parlar de “veritat” sempre ha estat problemàtic i continua sent-ho. No és una cosa que es troba allà, en un lloc determinat, objectivament fora de nosaltres, i que la podem agafar i apropiar-nos-la, assimilar-la i ensenyar-la als “altres”. La veritat, com tantes altres realitats no mesurables, forma part d’aquell grup “d’utopies necessàries” tal com algú les va definir. Es pot caminar sempre cap a la veritat, però s’equivoca qui creu que ja l’ha aconseguida per sempre més. Per aquest motiu els dogmes, entesos com a formulacions absolutes i immutables d’una idea, d’un concepte o d’un determinat estil de vida, és un error paralitzant, perquè no ens deixa caminar, és a dir, no ens permet anar més enllà d’on hem arribat. És una aturada en el camí del progrés espiritual.

El nostre esperit, la nostra ànima, el nostre interior ens empeny sempre a cercar alguna novetat o una excusa que ens permeti comprendre millor com és el món, qui són els “altres” i també qui som nosaltres mateixos. La persona que té saviesa d’esperit, és una persona inquieta que no para de buscar, d’indagar, de mirar atentament quins són els camins que el poden aproximar a tenir una comprensió millor de totes les realitats que l’envolten. Per tant, la podríem definir com una persona oberta als moviments i tendències del món, però, a més a més, amb capacitat d’analitzar-ne les circumstàncies, favorables o negatives, que poden possibilitar o impedir un creixement i maduració d’una determinada societat. A aquesta capacitat és la que s’anomena discerniment.

En ple segle XXI són moltes les coses que l’església cristiana hauria de revisar i veure si realment representen una manera vàlida i clara de donar testimoni al món de la fe que professem. Tots nosaltres vivim en un moment d’acceleració que no ens deixa gaire temps per a la reflexió, però del que sí ens adonem és que tot canvia, que els costums de la societat, els seus criteris, la manera de veure les coses, la seva manera de jutjar, la manera de parlar, la manera de comunicar-nos, etc. han canviat i molt. Seria estrany que la comunitat cristiana, a la que se li ha donat l’Esperit de Jesús que l’ajuda a discernir “els signes dels temps”, no hagués evolucionat també en tot allò que és propi de qualsevol comunitat humana: la seva estructura, la seva comprensió de la realitat del món, el seu llenguatge, les seves accions per dur a terme la missió que se li confià.

a) La presència i protagonisme de les dones.- A ningú se li pot escapar que els moviments feministes a les cultures occidentals han alertat de les grans diferències de les dones respecte als homes sobre l’estatus, les possibilitats de realització personal, les oportunitats per poder influir en les decisions i orientacions de la societat i també per poder dirigir econòmica, tècnica, cultural i espiritualment empreses particulars o polítiques socials. És evident també que el moviment feminista ha aconseguit en les darreres dècades capgirar, poc a poc però de forma progressiva, aquestes desproporcions, si bé les diferències continuïn sent notables, i més segons de quins àmbits es tracti.

-Què succeeix en l’àmbit de l’església? Des de fa ja bastant de temps que s’està denunciant l’immobilisme de la jerarquia eclesiàstica, particularment la de la església catòlica, per no obrir a les dones les portes de la participació, de l’organització i de la direcció de les diferents comunitats i institucions. Es continua esgrimint la tradició cristiana com a fonament d’un immobilisme secular, però aquest és un trist i pobre argument, que tanmateix té les seves arrels en situacions sociològiques de temps passats, les quals es confonen amb una espècie de voluntat explícita de Jesús, considerat el fundador de l’església. Una cosa són les estructures actuals de la nostra església i una altra cosa és el moviment profètic de Jesús. Les “estructures” tendeixen al immobilisme; els “moviments” són dinàmics i tendeixen al canvi.

-Convé recordar: el Papa Francesc va nomenar com a subsecretària del Sínode dels Bisbes a Nathalie Becquard: per primera vegada, una persona laica té dret a vot. En una entrevista, de la que en trec un extracte, va dir: “El Papa Francisco pide claramente una presencia más incisiva de las mujeres. Con el nombramiento de mujeres en puestos clave de la Curia pretende mostrar este camino. Francisco fue elegido para acompañar la necesaria reforma de la Iglesia. Esto implica tanto la conversión de las mentalidades como la reforma de las estructuras […] ¿Podría ser éste el primer paso hacia la ordenación de diaconisas, o hacia el sacerdocio femenino? La propuesta elegida por el Papa Francisco es desconectar el ejercicio de la autoridad de la ordenación. De hecho, en los últimos años ha nombrado a mujeres y hombres laicos para puestos que tradicionalmente eran ocupados por clérigos. Hay un desarrollo de la corresponsabilidad de todos los bautizados en el gobierno eclesial, que no está necesariamente ligado a la ordenación. La apertura del acolitado y del lectorado a las mujeres refleja la creatividad para establecer nuevos ministerios abiertos a las mujeres, a los laicos dentro de una Iglesia totalmente ministerial. La cuestión primordial no es la de la ordenación, sino ¿qué ministerios necesita hoy la Iglesia para cumplir su misión de evangelización? Para salir del clericalismo, identificado como un mal que puede facilitar el abuso de poder y el abuso sexual, la Iglesia debe implementar la sinodalidad en todos los niveles […].

-L’Assemblea de la Comunitat de Sant Ildefons (15/04/2024) va examinar i es va fer ressò d’aquesta temàtica (vegeu-ne en full separat un extracte).

b) Noves formes de família.- A moltes persones aquesta expressió el sembla només una moda, encara que vulgui indicar una manera de convivència (o no) entre persones, que poc o res té a veure amb la “família tradicional”, tal com la família s’ha entès en la cultura occidental durant centenars de segles. Al costat d’aquesta família, que continua sent amb diferència la majoritària, n’hi ha altres d’entre les quals en destaquem dues: la que s’anomena “família monoparental” i la que formen persones del “mateix gènere”. Actualment, la majoria dels Codis Civils dels estats occidentals, encara que amb diferències de grau i d’extensió, reconeixen drets a aquests matrimonis i a les persones que els constitueixen, equiparables als que tenen les famílies tradicionals.

El fonament és l’amor o la voluntat de formar una unitat de convivència entre persones. Aquestes constitueixen la raó bàsica d’aquestes dues formes familiars, perquè només així es respecte la llibertat plena de les persones i la lliure construcció del seu respectiu futur.

Què en pensa i diu l’església? 1) El matrimoni cristià = Família amb aquestes característiques: home-dona-fills-unitat-fidelitat à Sagrament. 2) Respecte a altres formes: Si són creients à Benedicció (“benedicció” =/= sagrament).

c) Sacerdoci de la comunitat cristiana.- (Vegeu les paraules de na Becquard en vermell) (Vegeu l’Exhortació Apostòlica Postsinodal “Estimada Amazònia”)

d) El llenguatge: proclamar la presència del Regne amb la nostra vida i les nostres paraules. Cal una profunda renovació litúrgica: pregàries i rituals.