Va començar la seva intervenció indicant que el seu cor
està ferit per una guerra, en definitiva està ferit per la injustícia, i assenyalà l’essència del camí cap a la
Pasqua, convidant a fer una pausa per pensar sobre els fonaments que nodreixen la nostra vida i la nostra fe
permetent viure amb sentit i compromís, descobrint la força interior que ens
anima en la nostra missió en aquest món. En aquests quaranta dies podem fer el
camí de retorn cap el nostre cor de la mà de la tradició cristiana.
A través d’una profunda interpretació de les Escriptures,
va posar en relleu la figura de Moisès. L’Itinerari de la nostra fe, va
remarcar, arranca amb l’alliberament del poble de Déu i l’experiència que té
Moisès quan defensa un hebreu que està sent maltractat. Ha de fugir arran d’aquest
fet i es dedica a la vida contemplativa. De sobte veu cremar una bardissa que
no es consumeix (no va veure res, va dir Sor Lucía), perquè tenia la ferida de
la injustícia i un neguit. Va sentir-se cridat (al llibre de l’Èxode figura que
és Déu qui el parla) i es va apropar a Déu sense proteccions (descalçat, diu la
Bíblia) i sent que Déu li diu: “he vist l’opressió del meu poble i he sentit el
seu clam. Em faig càrrec dels seus dolors. Jo t’envio a alliberar-los”. Aquesta experiència va posar en camí a Moisès.
Déu és algú que no pot suportar l’opressió dels seus
fills, i ens envia el seu fill. “Quan nosaltres diem que defensem els drets
humans, el que fem és defensar els drets de Déu”, va afirmar la religiosa. El projecte
de Déu és que tots els seus fills visquin amb dignitat. “Deu no té mans, té les
nostres mans. Déu no té ulls, té els nostres ulls”, va dir la dominica.
Quan Déu es va encarnar ens va donar el seu esperit, que
és el mateix que tenia Jesús, el mateix de Maria i és el mateix esperit que ens
mou a nosaltres. Es el mateix esperit que va obrir els ulls a Moisés i va
posar-lo en camí per alliberar al seu poble perquè no podia suportar el seu
sofriment.
Sor Lucía Caram va continuar explicant que Jesús va tenir
una experiència que va marcar un abans i un després a la seva vida. Quan es
preparava per rebre el baptisme se li va obrir la ment (el cel es va obrir diu
l’Evangeli) i va sentir una veu (segurament no va sentir-ne cap, va comentar
Sor Lucía) que li va dir “Tu ets el meu fill, l’ estimat, amb qui m’he complagut”.
Això és el que el marcà la seva vida: saber-se estimat. Va destacar que Jesús
no ve a crear una nova religió , ni a explicar dogmes, ve a compartir l’experiència
que Déu és el seu pare. Després d’això, Jesús decideix pair aquesta experiència
anat quaranta dies al desert per reflexionar sobra la seva missió. Processa el
que sent i el que veu al seu voltant. Anunciar la bona notícia, als pobres, als
febles, als que viuen injustícies, és el projecte de Déu i de Jesús. Aquest és
el nou ordre social.
La quaresma hauria de ser els quaranta dies de preparació
per descobrir la nostra missió. El que mou ja no és la por, sinó que el Regne
de Déu és a prop, és aquí. Jesús ens diu que el Regne de Déu som nosaltres que
hem d’alliberar els oprimits. La gent estava meravellada amb Jesús, però també
hi havia un poder que el volia mort perquè el seu discurs posava en perill els
seus privilegis. Si una persona explica un projecte alliberador d’un déu que
estima, que és pare i que vol la salvació de tots implementant un nou ordre, s’està
carregat la religió del temple.
Jesús viu la compassió, no només com algú que mira com
pateix l’altre, sinó com algú que viu amb passió sabent-se estimat pel pare.
Com algú que viu amb passió el projecte que li ha encomanat el seu pare que és
passar per aquest món fent el bé i alliberant la gent. Aquest és el seu projecte i el seu
missatge. Per Sor Lucía, les litúrgies són útils en la mesura que preparen per
acollir el do de l’esperit, però de vegades ens podem quedar amb les formes i
ofegar l’esperit.
Segons la ponent, el papa Francesc, amb les seves
actituds, es sembla a Jesús al voler les portes obertes per tal que tothom
pugui asseure’s al banquet de la vida al
que tots estem cridats.
Per a la monja tucumana, la millor manera de sintonitzar
amb l’esperit que va mobilitzar Moisés és el silenci i el retorn al propi cor. Va
fer referència a Sant Tomàs que va dir que “és més perfecta la vida mixta (activa
i contemplativa) perquè és més perfecte cremar i il·luminar que només cremar o
només il·luminar”. Quan ens deixem portar pel foc de Déu que ens crema és quan
irradiem, i quan irradiem hi ha l’acció. El qui contempla el déu de la vida, al
déu que ens estima, és que s’identifica amb els seus mateixos sentiments: no
pot suportar els gemecs del poble, ino pot suportar l’opressió, i no pot
suportar que la gent no vegi el que està passant. Jesús ve a donar-nos el seu
esperit per obrir-nos els ulls i mirar el que està passant, per no ser com els
fariseus fent un discurs que ens preocupa el cel per Déu, però oblidant les
persones que tenim al costat nostre, recordant la paràbola del bon samarità.
Sor Caram va encunyar el terme “contemplacció” (contemplar + acció) per resumir
al que som cridats.
En paraules de la conferenciant, el missatge cristià és “superpotent,
però també és “superexigent”. El missatge de l’Evangeli no pot deixar
indiferent. El missatge de Jesús posa la vida potes enlaire, i no és possible
viure de la teoria. El missatge de l’Evangeli és el que crema. Si ens deixem
cremar per aquesta paraula que és capaç de transformar-nos, ens adonem que ja no són els nostres
sentiments, sinó que són els mateixos del Crist que ens fan superar totes les
resistències egoistes que podem tenir. Sor Lucía Caram va citar Pere Casaldaliga
que va dir: “la meva vida són les meves causes. Les meves causes valen més que
la meva vida”. El temps de quaresma és un temps per retornar al propi cor i per
acostar-nos a la bardissa sense proteccions, deixar que Déu ens cridi pel
nostre món i que ens parli per sentir
que la seva missió és la nostra.
Sor Lucía Caram es va endinsar en els fets que recordem
per Setmana Santa per valorar la coherència i el compromís. Jesús sabia que amb
el que deia perillava la seva vida. Ell no volia morir, però sabia que complir
la seva missió li costaria la vida. Les paraules de Jesús són una carícia per
la nostra ànima, i a la vegada un fibló que ens ha de mobilitzar a la nostra
vida.
Jesús en el darrer sopar
ensenya que el que hem de fer per seure a la taula de vida on som
convidats : fer-nos servidors els uns als altres com ell va netejar els peus
dels seus amics. El pa el parteix i el
reparteix. Nosaltres hem de ser pa per deixar-nos menjar i per donar aliment al
món. Jesús en aquell moment s’identifica amb nosaltres i ens donà un nou
manament: no hi ha amor real si no hi ha servei, un servei animat per l’amor
que ens porta a partir-nos i a repartir-nos.
Amb una visió crítica, Sor Lucía va afirmar que el
problema és quan fem de la nostra fe una ideologia. El camí que la litúrgia en
proposa durant el temps de quaresma és la gran oportunitat per intentar empastissar
profundament amb els sentiments de Jesús, aquell que no pot aguantar el
sofriment del seu poble, aquell que se sent cada dia convocat a alliberar els
oprimits. Quaresma ha se servir per asserenar-nos
i recuperar la transparència original. Es el moment de treure’ns totes les
proteccions i reconèixer els altres com a germans, i adonar-nos que no serem
plenament feliços si tothom no ho és.
Segons va dir Sor Caram, en aquests dos darrers anys de
la guerra d’Ucraïna per a ella han estat l’experiència d’una fe que ha deixat
de ser una teoria per entendre que la causa de la justícia i la pau està a les
nostres mans. En mig de la desgràcia es troba fe viva i cors de persones que
encara no coneixen Déu però que busquen desesperadament una resposta. La guerra
permet experimentar, a través de la fe dels altres, quina és la nostra missió.
No només hem de trobar-nos amb la realitat, sinó que hem de ser capaços de
tenir converses interiors i compartir-les amb els altres.
Va recordar quan el papa va anar a Cuba i va dir als
joves que somiïn però que es despertin mútuament. Que expliquin els seus somnis
i treballin junts per fer-los realitat. La religiosa va manifestar que necessitem
una societat que cregui en la utopia del Regne, d’aquest nou ordre social, d’aquest
projecte que té Déu sobre la societat. Segons va dir, som nosaltres qui l’ha de
dur a terme, però no individualment, sinó amb els altres.
“Som els pitjors venedors del millor dels productes” va
dir la dominica per criticar la manca de voluntat dels cristians de compartir el
missatge de Jesús amb els altres. “Si de
veritat ens creiessim l’evangeli seria un foc que es propagaria.”
Sor Lucía va fer una nova referència a Pere Casaldaliga quan
va recordar les paraules del bisbe: “Al final del camí em diran: 'Has viscut? Has estimat?' I jo, sense dir res,
obriré el cor ple de noms”.
Per finalitzar la seva xerrada va recordar quan Jesús parlà
a molt seguidors i va aixecar els ulls, no per veure el cel sinó per veure a
persones que tenien gana, persones que tenien necessitats. Va fer la confidència als seus amics per tal
de compartir la situació, i ells van creure que el millor era que els enviés
cap a casa, a la qual cosa Jesús respongué interpel·lant “tu què tens” i això
va fer que, compartint, va haver menjar per a tots.
Un participat torn de paraules va posar punt i final a la
tercera i darrera conferència del cicle de quaresma organitzat, un any més, per
l’Associació CIC i per la comunitat de Sant Ildefons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada